Aplysia parvula

Aplysia parvula (Guilding in Morch, 1863)

Aplysia parvula per Enric Madrenas
Taxonomia
Classe: Gastropoda Cuvier, 1797
Subclasse: Heterobranchia J.E. Gray, 1840
Clade: Euthyneura Spengel, 1881
Clade: Euopisthobranchia Jörger et al., 2010
Clade: Aplysiomorpha Pelseneer, 1906
Superfamilia: Aplysioidea Lamarck, 1809
Familia: Aplysiidae Lamarck, 1809
Gènere: Aplysia Linnaeus, 1767
Espècie: Aplysia parvula Guilding in Mørch, 1863

Sinònims

  • Aplysia allochroa Bergh, 1908
  • Aplysia anguilla Sowerby G.B. II, 1869
  • Aplysia atromarginata Bergh, 1905
  • Aplysia australiana Clessin, 1899
  • Aplysia concava G.B. Sowerby I, 1833
  • Aplysia intermedia Farran, 1905
  • Aplysia japonica Sowerby G.B. II, 1869
  • Aplysia lobata Bergh, 1908
  • Aplysia norfolkensis G. B. Sowerby II, 1869
  • Aplysiopsis juanina Bergh, 1898
  • Syphonota elongata Pease, 1860

Descripció
Els exemplars mediterranis d’aquesta espècie solen tenir una mida d’uns 20 mm, encara que en la bibliografia es cita una longitud màxima de 60 mm. El to general de cos és vermellós o marró-verdós a causa d’un gruix reticulat marró que delimita unes zones més o menys poligonals de color rosat o verdós que presenten en el seu interior una taca blanca irregular. També solen existir algunes taques blanquinoses formades per acumulacions de puntuacions d’aquest color disseminades pel cap, coll, part posterior de la base dels rinòfors, costats del cos i paràpodes. El cap, com en totes les espècies del gènere està molt ben desenvolupat, amb un llarg coll que la uneix a la resta del cos; els tentacles cefàlics estan enrotllats en sentit longitudinal i el seu extrem sol ser negre, els rinòfors són auricul·lats, curts i prims i acaben en punta que és també negra. Davant i una mica al costat extern de la base dels rinòfors s’observen els ulls situats en una àrea circular una mica prominent i de color blanquinós. A la dreta del cos s’observa el solc espermàtic que va des de la cavitat paleal fins a prop de la base del rinòfor. Els paràpodes són curts i estan fusionats posteriorment; la vora dels paràpodes està ribetejada per una ampla banda negra de vegades interrompuda per taques blanques. El mantell que recobreix dorsalment les vísceres és molt fi i té un ampli foramen oval, a través del qual s’observa la conquilla. Sota la vora dreta de la conquilla s’aprecien uns grànuls negres gruixuts que podrien correspondre a la glàndula de la porpra. La brànquia és d’un to rosat semitransparent i està soldada a la zona anterior de la cavitat del mantell. La conquilla està recoberta parcialment pel mantell i és de color groguenc, només està espiralitzada a l’àpex i la resta és aplanada; està calcificada només en la seva zona central, essent flexible i semitransparent a la perifèria. Quan està evaginat, el penis s’observa de color rosat i té forma de cullera amb una beina basal aplanada. El peu és de color rosat a excepció dels extrems anterior i posterior que són negres, podent trobar-se granulacions blanques als marges laterals. La cua final és estreta i punxeguda.

Biologia
Aplysia parvula és una espècie que està àmpliament repartida per tot el pis infralitoral superior i en ocasions ha estat citada en fons circalitorals. Se la troba generalment associada a diferents algues rodofícies com Sphaerococcus coronopifolius, Laurencia obtusa i Delisea pulchra, de les que s’alimenta i adquireix la seva tonalitat. En absència de rodofícies també pot menjar algues verdes, essent en aquest cas els exemplars de tons verdosos. Encara que és possible que acumuli els metabòlits secundaris de les rodofícies que menja, del tipus de les furanones, s’ha comprovat que al Pacífic pot ser depredada per espècies de picnogònids i nemertins. Com en els altres opistobranquis, A. parvula és hermafrodita i com passa també en altres espècies del gènere, a l’hora de la reproducció es poden reunir diversos exemplars (4-5) per copular en cadena, muntant cadascú sobre del de davant. En aquestes cadenes, l’individu que està davant rep esperma del següent, actuant per tant de femella, els exemplars intermedis de la cadena donen esperma al situat davant i reben esperma del de darrere, fent alhora de mascle i femella, i l’últim de la cadena dóna esperma al de davant, sent l’únic que només fa de mascle. Poc després de la còpula, els exemplars fecundats fan postes en forma d’un cordó d’uns 0,6 mm de diàmetre, molt replegat sobre si mateix, amb nombrosos ous de color rosat o vermellós d’unes 80-100 micres de diàmetre.

Etimologia

  • Aplysia. Nom procedent del grec que significa “bruticia”
  • Parvula. Paraula llatina que significa “molt petit”

Distribució
Aquesta espècie va ser descrita en 1863 a l’illa de Sant Tomàs, a les Antilles i, des de llavors, les cites han demostrat que es tracta d’una espècie de distribució circuntropical entre 40ºN i 40ºS. A l’Atlàntic ha estat localitzada en l’intermareal de Brasil, al golf de Mèxic, a Curaçao, Puerto Rico, costes de Florida, a les illes Britàniques, en totes les àrees de la Península Ibèrica tant atlàntiques com mediterrànies, a les Balears, a Canàries, Madeira, Açores i les costes de Sud-àfrica. Al Pacífic ha estat localitzada al Golf de Califòrnia, Japó, Korea, illes Hawaii, illes Marshall, Indonèsia, Austràlia, Nova Zelanda i el Mar Roig. A la Mediterrània s’ha trobat tant a la conca oriental (Turquia, Grècia, Israel) com a l’occidental (Malta, Nàpols, Golf de Taranto, mar de Ligúria, Tànger). S’ha postulat que la colonització mediterrània d’aquesta espècie pot haver estat una migració lessepsiana, a través del Canal de Suez, fet que encara no s’ha demostrat. A les costes catalanes s’observa de forma relativament freqüent vivint en diferents algues rodofícies de tal·lus tou; ha estat citada a Cala Sant Antoni i Es Caials (Cadaqués), Roses, l’Escala, Illes Medes, Cala Aiguafreda i Cala Aiguablava (Begur), a Tossa de Mar i a Blanes.

Cites georeferenciades conegudes de l´espècie: Aplysia parvula (z-200).
Fonts:
: OBIS : OPK
: GROC 2010-2011 : VIMAR
: Enric Madrenas : Manuel Ballesteros.
: João Pedro Silva : M@re Nostrum
: Bernard Picton : Altres fonts
: GBIF.ORG : Marine Regions

Abundància

        Mediterrània occidental:1 Stars
        Mediterrània oriental:0.0 Stars
        Oceà Atlàntic:0.0 Stars
Aquesta gràfica mostra la probabilitat d´observació de Aplysia parvula
basada en els nostres propis registres.

Altres fotos


Bibliografia

Bibliografia basada en els treballs de Steve Long, 2006. Bibliography of Opisthobranchia 1554-2000 i Gary McDonald, 2009. Bibliographia Nudibranchia, amb actualitzacions posteriors procedents d´altres fonts.

Més informació

Citeu aquest article com:

Ballesteros, Manuel, Enric Madrenas, Miquel Pontes et al. (2012-2017) "Aplysia parvula" in OPK-Opistobranquis, Published: 15/05/2012, Accessed: 22/02/2017 at (http://opistobranquis.info/ca/fImKM)

Per poder copiar aquesta cita o fragments de text cal que sigueu un usuari registrat.