Nudibranchia

Aquests opistobranquis són denominats vulgarment bavoses de mar i presenten el cos nu ja que els individus adults no disposen de conquilla. No obstant això, les seves larves sí que tenen una conquilla embrionària que desapareix durant la metamorfosi. La grandària dels nudibranquis pot variar des de només uns mm fins a gairebé 40 cm de longitud. El seu cos és molt variable segons els grups, pot ser més o menys aplanat dorsalment com en els doridacis, estret i allargat com en els eolidacis o d’altres formes. Sempre existeixen un parell de tentacles sensorials, els rinòfors, en el dors del cap. No existeix tampoc cavitat paleal, per la qual cosa les estructures respiratòries que disposen els nudibranquis no són homòlogues a les dels altres mol·luscs i són brànquies secundàries que s’han format amb posterioritat durant l’evolució del grup. Les brànquies estan directament exposades a l’exterior, fet al que fa referència el nom d’aquest grup d’opistobranquis: “brànquies nues”. Les brànquies poden ser de tipus dendrític o laminares i en els eolidacis les papil·les dorsals digitiformes poden actuar també com a brànquies. En molts doridacis la brànquia està formada per diferents fulles branquials i pot retreure’s totalment en una cavitat posterior del cos.

Felimare tricolor per Enric Madrenas

Els nudibranquis són bentònics (excepte Glaucus atlanticus, que és pelàgic), reptants gràcies al seu peu musculós i són tots carnívors, alguns molt especialitzats, que s’alimenten principalment d’esponges, cnidaris i briozous; algunes espècies mengen ous d’altres nudibranquis i fins i tot hi ha espècies que són caníbals, ja que poden devorar a altres nudibranquis més petits. Excepte en alguns casos, els nudibranquis tenen una ràdula que pot tenir de nombroses dents o només una dent per filera. També poden tenir un llavi bucal armat de denticles (armadura labial) o bé unes mandíbules quitinoses de vora tallant. Malgrat no tenir conquilla, els nudibranquis tenen molt pocs depredadors, ja que estan molt ben defensats mitjançant diferents mecanismes com l’homocromia amb el substrat, coloracions disruptives, presència de espícules calcàries en el tegument, mal sabor dels teixits, secreció de substàncies àcides o diferents substàncies químiques defensives que són expulsades a l’exterior quan són molestats. Aquestes potents defenses corporals permeten en moltes espècies, com les de la família dels Chromodorididae, l’existència de coloracions molt vistoses denominades aposemàtiques o advertidores, que situen a aquests mol·luscs en el cim, quant a bellesa cromàtica, entre els invertebrats marins. Els nudibranquis, com els altres opistobranquis, són hermafrodites, tenen fecundació interna mitjançant còpules creuades i efectuen postes d’ous en forma de cinta enrotllada o de cordó. Algunes espècies tenen desenvolupament directe però la gran majoria posseeixen larves velígeres que neden i s’alimenten en el plàncton abans d’efectuar la metamorfosi i caure al fons.

Classificació
Tradicionalment, dins dels Nudibranquis s’han considerat quatre grups atenent a la seva morfologia corporal, la posició de l’orifici anal, l’estructura de la glàndula digestiva i a la presència o no d’estructures branquials definides: són els Doridacis, els Eolidacis, els Dendronotacis i els Arminacis. Els Doridacis són els nudibranquis amb la glàndula digestiva compacta (nudibranquis holohepàtics), sense ramificar, l’anus en posició mitjana dorsal i les brànquies de tipus dendrític. Els altres nudibranquis tenen la glàndula digestiva ramificada (nudibranquis cladohepàtics) que de vegades s’introdueix en les papil·les dorsals del cos, l’anus és lateral i les brànquies no són dendrítiques. Les últimes dades que proporciona la filogènia molecular (no resoltes definitivament en alguns taxons de nudibranquis) han permès aclarir les relacions de parentiu entre els diferents grups de nudibranquis. Segons aquests estudis (i que estan acceptats en el WoRMS) dins dels Nudibranquis existeixen dos grups o clades, que podrien considerar-se com a Subordres, el dels Euctenidiacea i el dels Dexiarchia.

Els Euctenidiacea (= veritable brànquia) comprenen als nudibranquis holohepàtics i que tenen una brànquia formada per fulles branquials dendrítiques.

El clade dels Dexiarchia (del grec dexios = a la dreta; archos = anus) inclou a tots els altres nudibranquis, els clàssics cladohepàtics més l’enigmàtic grup dels Doridoxidae, tots ells amb l’anus en posició lateral dreta i la glàndula digestiva més o menys ramificada.

La sinopsi sistemàtica dels Nudibranquis és com segueix:

  • Ordre Nudibranchia Cuvier, 1817
    • SO. Euctenidiacea Tardy, 1970
      • Infraordre Doridacea Thiele, 1931: són els veritables Doridacis, amb multitud de famílies, gèneres i espècies distribuïts en tots els mars del món.
      • Infraordre Gnathodoridacea Odhner, 1934: Juntament amb els anteriors formava el taxó tradicional dels Doridacea, del que s’han separat sobre la base de la presència d’unes fortes mandíbules quitinoses laterals en el bulb bucal. Només té dos gèneres, Bathydoris Bergh, 1884, amb escasses espècies de profunditat i aigües fredes, i Prodoris Baranetz & Minichev, 1995, amb una sola espècie. Cap d’aquests dos gèneres tenen espècies en aigües ibèriques.
    • SO. Dexiarchia Schrödl, Wagele & Willan, 2001
      • Infraordre Dexiarchia no assignats: la filogènia molecular encara no pot aclarir les relacions entre algunes famílies de nudibranquis Dexiarchia com Charcotiidae, Dironidae, Goniaeolididae, Heroidae, Madrellidae, Pinufiidae i Proctonotidae (considerats tradicionalment com Arminacis), Dotidae (considerats tradicionalment com Dendronotacis) i Embletoniidae (considerats clàssicament com Eolidacis) que queden agrupats provisionalment en aquest clade a l’espera de dades més concretes.
      • Infraordre Aeolidida: són els tradicionals Eolidacis, nudibranquis de cos estret, amb papil·les dorsals digitiformes on penetra la glàndula digestiva. Nombroses famílies, gèneres i espècies a tot el món.
      • Infraordre Dendronotida: són els tradicionals Dendronotacis, nudibranquis de cos allargat amb una filera de prolongacions dendrítiques a cada costat del dors.
      • Infraordre Euarminida: són els veritables Arminacis, amb els gèneres Armina Rafinesque, 1814 i Dermatobranchus van Hasselt, 1824 entre altres.
      • Infraordre Pseudoeuctenidiacea Tardy, 1970: només inclou a representants de la família Doridoxidae, d’aigües profundes i amb únicament dues espècies del gènere Doridoxa Bergh, 1899 que no s’han trobat en aigües ibèriques.

Subordres principals de nudibranquis:

Peltodoris atromaculata

Euctenidiacea

Janolus cristatus by Enric Madrenas

Dexiarchia

Bibliografia

Bibliografia basada en els treballs de Steve Long, 2006. Bibliography of Opisthobranchia 1554-2000 i Gary McDonald, 2009. Bibliographia Nudibranchia, amb actualitzacions posteriors procedents d´altres fonts.

Citeu aquest article com:

Ballesteros, Manuel, Enric Madrenas, Miquel Pontes et al. (2012-2017) "Nudibranchia" in OPK-Opistobranquis, Published: 14/05/2012, Accessed: 01/03/2017 at (http://opistobranquis.info/ca/4vlIr)

Per poder copiar aquesta cita o fragments de text cal que sigueu un usuari registrat.