Aeolidia papillosa

Aeolidia papillosa (Linnaeus, 1761)

Aeolidia papillosa per Manuel Ballesteros

Taxonomia
Classe: Gastropoda Cuvier, 1797
Subclasse: Heterobranchia J.E. Gray, 1840
Clade: Euthyneura Spengel, 1881
Clade: Nudipleura Wägele & Willan, 2000
Ordre: Nudibranchia Cuvier, 1817
Subordre: Dexiarchia Schrödl, Wägele & Willan, 2001
Infraordre: Cladobranchia Willan & Morton, 1984
Parvordre: Aeolidida Odhner, 1934
Superfamilia: Aeolidioidea J.E. Gray, 1827
Familia: Aeolidiidae J.E. Gray, 1827
Gènere: Aeolidia Cuvier, 1797
Espècie: Aeolidia papillosa (Linnaeus, 1761) [Limax]

Sinònims

  • Aeolidia herculea Troschel, 1866
  • Aeolidia papillosa var. pacifica Bergh, 1879
  • Aeolidia serotina Bergh, 1873
  • Aeolis lesliana MacGillivray, 1843
  • Aeolis murrayana MacGillivray, 1843
  • Doris bodoensis Gunnerus, 1770
  • Doris vermigera Turton, 1807
  • Eolidia zetlandica Forbes & Goodsir, 1839
  • Eolis campbellii Cunningham, 1871
  • Eolis cuvieri Lamarck, 1819
  • Eolis farinacea Stimpson, 1853
  • Eolis obtusalis Alder & Hancock, 1842
  • Eolis papillosa (Linnaeus, 1761)
  • Eolis papillosa var. albina Dautzenberg & Durouchoux, 1913
  • Eolis plumata Dalyell, 1853
  • Eolis rosea Alder & Hancock, 1842
  • Limax papillosus Linnaeus, 1761 (original)

Descripció
És l’aeolidaci més gran de les costes europees, on els majors exemplars sembla que assoleixen els 12 cm de longitud, encara que la seva mida habitual és aproximadament la meitat. El cos és ample i aplanat, força opac i de coloració molt variable, ja que els exemplars van des del blanc o gris al groguenc o marró, fins i tot violaci com a color de base, i tenen multitud de taques de color blanc o gris o marró més o menys fosc o fins i tot violaci que, segons la seva densitat, canvien la seva aparença general. Aquestes taques són més nombroses en els exemplars grans. A la part anterior del cap sol tenir una taca en forma de “V”, la base de la qual es troba entre els rinòfors, mentre que els braços s’estenen per la part superior dels tentacles orals. Aquesta taca també es pot estendre en forma de rombe o mitja lluna cap a la zona pericàrdica, situada darrere dels rinòfors i que no sol quedar coberta per les cerata. La papil·la anal, generalment de color blanc, està amagada sota les cerata. Les cerata, una mica més fosques que el color del cos, acaben en punta, solen tenir l’àpex de color blanc i són molt nombroses, ja que apareixen disposades en fins a 25 files transversals de 12 a 24 cerates per fila a cada costat del cos, són una mica aplanades i solen estar “pentinades” cap enrere. Les primeres cerata són més petites que les posteriors i solen situar-se bastant per davant dels rinòfors. Els rinòfors llisos, curts i rectes, tenen forma cònica, amb la punta truncada, i són contràctils. Com les cerata, els rinòfors tenen l’àpex de color clar, blanquinós o groguenc, i un color base similar o una mica més fosc que el color del cos, per bé que s’enfosqueixen més quan estan contrets. Els tentacles orals són una mica més llargs que els rinòfors i estan separats per una distància equivalent a tres vegades l’amplada de la base d’un d’ells. Els ulls són interns i estan situats a la base dels rinòfors, encara que no solen ser visibles. El peu és bastant ample, especialment en la part anterior, que està rematada per uns tentacles propodiales característics. La sola és de color blanc translúcid que permet veure alguns òrgans interns (genitalia) de color rosat. Anatòmicament és molt similar a A. filomenae, però hi ha algunes diferències: La cerates d’A. filomenae són més aplanades, lleugerament en forma de ganxo i, en general, mostren una coloració més pàl·lida que la resta del cos, mentre que el cerates a A. papillosa són en general més fosques i més primes.

Biologia
A l’igual que l’espècie Aeolidia filomenae, amb la qual ha estat tradicionalment confosa, s’alimenta de anemones de mar. Sol trobar-se en l’intermareal i en aigües poc profundes, fins i tot en aigües salobres, on sol alimentar-se d’Actinia equina, encara que també s’alimenta de Actinia fragacea, Anemonia viridis i Metridium senile. A l’infralitoral se sap que s’alimenta de Actinothoe sphyrodeta, Aiptasia couchi, Alcyonium digitatum, Anemonia, Sagartia, Sagartiogeton, Anthopleura ballii, Bunodactis, Cereus pedunculatus, Corynactis viridis, Diadumene i Tealia. També s’ha trobat a fondàries de fins a 800 metres. Abans d’atacar a la seva presa estén al màxim els seus tentacles sensorials i segrega una abundant mucositat per protegir-se contra els filaments urticants que projecta l’anemona quan es troba en perill. Se sap que, com altres aeolidacis, és capaç de segrestar els nematocists actius de les anemones per després usar-los com defensa en passar-los als extrems de les cerata. Quan se sent atacada allibera els nematocists acumulats en els cerata de forma activa, havent estat observada lliurant-se de les mandíbules d’un gos (I.Smith, Conchological Society), o de l’atac d’una estrella de mar, que evita tocar-la com sigui ( J.Kocian, 11/07/2007, sigui Slug Forum). La posta, que sol fer sobre substrats durs entre els mesos de gener i agost, consisteix en un cordó d’uns pocs mil·límetres de diàmetre amb petites càpsules que contenen ous blancs (ocasionalment de color rosa) disposats formant una espiral amb una ziga-zaga característic. Les larves es dispersen en el plàncton després de l’eclosió, però els juvenils de menor grandària no solen trobar-se a la costa, sinó que poden viure a major profunditat.

Etimologia

  • Aeolidia de Aeolis, el déu grec del vent
  • Papillosa amb papil·les, petites protuberàncies

Distribució
A les costes Atlàntiques europees es troba des del Mar Blanc fins a Portugal, passant pel Mar del Nord (en aigües holandeses és una de les espècies més comunes, amb densitats de fins a 10 exemplars per metre quadrat), les Illes Britàniques, Canal de la Manxa i la costa atlàntica francesa i espanyola, tot i que sembla mostrar preferència per les aigües més fredes del nord. També es troba a les costes d’Amèrica del Nord, tant a l’Atlàntic com al Pacífic, des d’Alaska a Califòrnia. L’estudi de l’Aeolidia papillosa, comparada amb la molt similar Aeolidia filomenae, revela que les mostres procedents de diferents localitats de la costa atlàntica d’Europa, atribuïts fins ara a la primera espècie, pertanyen en realitat a la segona. La variabilitat acceptada en el patró de color de la primera espècie emmascara l’existència d’una segona espècie pseudocríptica europea d’aquest gènere.

Cites georeferenciades conegudes de l´espècie: Aeolidia papillosa
Fonts:
: OBIS
: GROC 2010-2011
: Enric Madrenas
: João Pedro Silva
: Bernard Picton
: GBIF.ORG
: OPK
: VIMAR
: Manuel Ballesteros.
: M@re Nostrum
: Altres fonts
: Marine Regions

Referències per l´espècie: Aeolidia papillosa

    Cantabria: Hidalgo (1916), Ortea (1977c, 1980b). Galicia: Ortea (1977c, 1980b), Urgorri and Besteiro (1983, 1986). Portugal: Nobre (1932), Almaça (1960), Calado et al. (1999).

    General: Baba, 1935c:121; Barletta & Melone, 1977:320; Behrens, 1980:82[P]; 1991:99[P]; Bergh, 1860:319; 1868:200; 1877a:822; 1879c:130; 1874:396; 1894:127; 1898:540; Bertsch, 1974:3[P]; Brown & Picton, 1979:22; Cuvier, 1817c:15; Dahl, 1925:163; Dekker, 1989:103; Eliot, 1910d:50; Farmer, 1980:44; Fez Sanchez, 1974:73; Filatova & Zatsepin, 1948:400; Hagg, 1905:104; Hayward, Wigham, & Yonow, 1990:720; Hoeven, 1856:780; Hunnam & Brown, 1975:158; Jutting & Engel, 1936:70; Lemche, 1938:28; Loven, 1842:359; Loyning, 1922:70, 94; Marcus, 1961:54; McDonald, 1983:138; McDonald & Nybakken, 1980:66[P]; McMillan, 1968:71; Meyer, 1970:148; Nobre, 1931:28; 1936:20; 1938-40:67; Nordsieck, 1972:82; Odhner, 1939:84; O'Donoghue, 1921:119; 1922c:141; Picton & Morrow, 1994:130[P]; Pruvot-Fol, 1954b:426; Roginskaya, 1962:104; 1987d:178; 1990:125; Swennen, 1987:42; Thompson, 1976a:[P]; 1988:332[P];Thompson & Brown, 1976:160; 1984:158[P]; Vayssiere, 1913a:299; Walton, 1908:228

    Fonts: Cervera et al., 2004, Ballesteros, 2007, McDonald, 2006 i altres fonts.

Abundància

    Mediterrània occidental:
    Mediterrània oriental:
    Oceà Atlàntic:
Aquesta gràfica mostra la probabilitat d´observació de Aeolidia papillosa basada en els nostres propis registres.

Altres fotos

Bibliografia

    Bibliografia basada en els treballs de Steve Long, 2006. Bibliography of Opisthobranchia 1554-2000 i Gary McDonald, 2009. Bibliographia Nudibranchia, amb actualitzacions posteriors procedents d´altres fonts.

Més informació

Citeu aquest article com:

Pontes, Miquel, Manuel Ballesteros, Enric Madrenas et al. (2012-2017) "Aeolidia papillosa" in OPK-Opistobranquis, Published: 22/09/2013, Accessed: 18/11/2017 at (http://opistobranquis.info/ca/mW30v)

Per poder copiar aquesta cita o fragments de text cal que sigueu un usuari registrat.