Marionia blainvillea

Marionia blainvillea (Risso, 1818)

Marionia blainvillea @ Port de la Selva 26/10/2013 per Miquel Pontes
Taxonomia
Classe: Gastropoda  Cuvier, 1797
Subclasse: Heterobranchia  J.E. Gray, 1840
Clade: Euthyneura  Spengel, 1881
Clade: Nudipleura  Wägele & Willan, 2000
Ordre: Nudibranchia  Cuvier, 1817
Subordre: Dexiarchia  Schrödl, Wägele & Willan, 2001
Infraordre: Cladobranchia Willan and Morton, 1984
Parvordre: Dendronotida Odhner, 1934
Superfamilia: Tritonioidea  Lamarck, 1809
Familia: Tritoniidae  Lamarck, 1809
Gènere: Marionia  Vayssière, 1877
Espècie: Marionia blainvillea (Risso, 1818) [Tritonia]

Sinònims

  • Marionia affinis Bergh, 1883
  • Marionia berghi Vayssière, 1879
  • Marionia tethydea [sic]
  • Tritonia acuminata Costa A., 1840
  • Tritonia blainvillea Risso, 1818 (original)
  • Tritonia costae Vérany, 1846
  • Tritonia decaphylla Cantraine, 1835
  • Tritonia meyeri Vérany, 1862
  • Tritonia quadrilatera Schultz in Philippi, 1844
  • Tritonia thethydea Delle Chiaje, 1841

Descripció
Aquesta espècie pot arribar a una mida apreciable de fins a 70 mm de longitud (90 mm en els exemplars d’Argentina). Els adults tenen una coloració vermellosa o ataronjada amb taques o cercles de color blanquinós per tot el cos, inclosos els flancs, que solen coincidir amb tubercles arrodonits. Els individus juvenils de fins a 20-30 mm tenen el cos semitransparent, són blancs, de color crema o rosats i tenen línies blanc opaques que recorren el dors i les bases de les ramificacions dorsals. El cap disposa d’un vel cefàlic molt desenvolupat i diferenciat en 2 lòbuls, cadascun d’ells amb 6-7 prolongacions digitiformes, ramificades en els exemplars més grans. La boca està situada al centre de la cara inferior del vel cefàlic. Els rinòfors tenen una beina força elevada i la seva vora està una mica oberta i amb tubercles petits. Els rinòfors tenen una base ampla i prop del seu extrem superior posseeixen unes prolongacions ramificades curtes, mentre que l’àpex és cilíndric; els rinòfors i la beina rinofòrica són del mateix color que el cos. A cada costat del mantell hi ha fins a 12 ramificacions dorsals, essent les més grans la 3a, la 4a i la 5a, decreixent en grandària a partir d’aquí fins a les finals, que solen ser rudimentàries. Les ramificacions dorsals solen ser blanques en els exemplars juvenils i vermelloses en els més grans. El marge del dors està ondulat d’una forma característica, corresponent els sortints a les bases de les ramificacions dorsals. El peu és ample en la seva zona anterior i la cua és llarga i estreta.

Biologia
Els juvenils d’aquesta espècie de nudibranqui solen trobar-se sobre gorgònies, coralls tous o algues, mentre que els adults solen viure sota pedres. Les colònies de gorgònies i coralls tous sobre les que es troben solen ser també el seu aliment, com Alcyonium acaule, Alcyonium palmatum, Eunicella cavolinii, Eunicella singularis, Leptogorgia sarmentosa i Paramuricea clavata (McDonald & Nybakken, 1999). També s’ha esmentat que s’alimenta de l’octocoral Maasella edwarsii. M. blainvillea és un dels escassos nudibranquis que té capacitat de natació mitjançant contraccions i extensions continuades del cos. Stock (1960) indica que sobre el seu cos sol trobar-se el copèpode ectoparàsit Katanthessius delamarei. Vayssière (1901) descriu les postes d’aquesta espècie en forma d’un cordó cilíndric una mica comprimit i semitransparent, enrotllat en espiral; els ous són ataronjats i molt petits, d’unes 70 micres de diàmetre, amb uns 60.000-80.000 ous per posta.

Etimologia

  • Marionia. En honor al Prof. Antoine Fortuné-Marion, (1846-1900), zoòleg francès i professor / director del Museu d’Història Natural de Marsella. Durant els seus anys d’escola es va fer amic de l’artista Paul Cézanne, que més tard va pintar el seu retrat.
  • Blainvillea. En honor al Prof. Henri-Marie Ducrotay de Blainville, (1777-1850). Es va interessar per la zoologia després d’escoltar una conferència de Cuvier, qui es va fer càrrec de la seva educació (conjuntament amb Lamarck i Duméril). Amb el temps, es va convertir en el successor de Cuvier com a professor d’anatomia comparada i va esdevenir un professor molt estimat i un investigador apassionat. El 1834 es va crear la paraula “paléontologie”.

Distribució
Aquesta espècie viu a la Mediterrània i Atlàntic proper, encara que també s’ha observat la seva presència a Angola (Gofas et al. 1985), les Açores (Borges et al. 2010), i existeix també una cita recent de la seva presència a l’intermareal de Monte Hermoso (Argentina) que seria la primera cita de l’espècie a l’Atlàntic occidental. A la Península Ibèrica s’ha trobat en totes les seves zones costaneres, tant atlàntiques com mediterrànies, també a les Balears, les Canàries i Madeira (Cervera et al. 2004). A Catalunya s’ha citat a El Port de la Selva, Es Caials (Cadaqués), L’Escala, Illes Medes, Cala Aiguafreda, Tossa de Mar i Blanes.

Cites georeferenciades conegudes de l´espècie: Marionia blainvillea (z-200).
Fonts:
: OBIS : OPK
: GROC 2010-2011 : VIMAR
: Enric Madrenas : Manuel Ballesteros.
: João Pedro Silva : M@re Nostrum
: Bernard Picton : Altres fonts
: GBIF.ORG : Marine Regions

Abundància

        Mediterrània occidental:2 Stars
        Mediterrània oriental:0.0 Stars
        Oceà Atlàntic:0.0 Stars
Aquesta gràfica mostra la probabilitat d´observació de Marionia blainvillea
basada en els nostres propis registres.

Altres fotos

Bibliografia

Bibliografia basada en els treballs de Steve Long, 2006. Bibliography of Opisthobranchia 1554-2000 i Gary McDonald, 2009. Bibliographia Nudibranchia, amb actualitzacions posteriors procedents d´altres fonts.

Més informació

Citeu aquest article com:

Ballesteros, Manuel, Enric Madrenas, Miquel Pontes et al. (2012-2017) "Marionia blainvillea" in OPK-Opistobranquis, Published: 16/05/2012, Accessed: 23/06/2017 at (http://opistobranquis.info/ca/KGuvf)

Per poder copiar aquesta cita o fragments de text cal que sigueu un usuari registrat.