Runcinacea

Les espècies de Runcinacis es diferencien dels Cefalaspideus perquè el mantell (o notum) no es troba dividit transversalment en dues regions, per la qual cosa no existeix una regió cefàlica diferenciada, manquen de cavitat paleal i el peu està sense dividir, sense extensions laterals o parapodis. No hi ha tentacles cefàlics i els tentacles orals solament estan presents en Ildica. El mantell està ben separat del peu per un solc. El seu aspecte és el d’un cuc grasonet quelcom deprimit dorsoventralment i la seva grandària no sol superar els 7-8 mm de longitud.

Runcina coronata per Luis Ángel Díaz Álvarez

La posició de l’anus és terminal, estant situat darrere del mantell posterior i sovint lleugerament a la dreta de la línia mitjana. Les brànquies són petites, en nombre d’1 a 3 i estan situades entre el mantell i el peu, a la dreta de l’anus o bé no existeixen. Pot existir una conquilla externa (com en el gènere Ildica), o bé pot ser interna i rudimentària, o no existeix, com en els gèneres Runcina, Runcinella, Runcinida i Ilbia. Quan està present la conquilla interna és del tipus haliotiforme, petita, molt fràgil i està en posició terminal. Disposen d’armadura oral, la ràdula presenta una dent raquídea central ample i una o dues dents laterals a cada costat (fórmules radulars 2.1.2, 1.1.1). Les dents gastades són descartades i no es retenen en cap sac especial. La majoria dels gèneres, excepte Ilbia i Pseudoilbia, posseeixen 4 plaques endurides o plaques gesials iguals dins l’estómac, amb funció trituradora.

Biologia
Són animals molt petits, pocs exemplars superen els 5mm, amb el dors llis i una coloració generalment críptica. Són herbívors especialitzats i solen trobar-se entre les algues i les fanerògames marines (especialment en els sistemes formats pels rizomes). Poden ser local i estacionalment molt abundants amb grans pics poblacionals de curta durada. En tractar-se d’opistobranquis tan petits i en estar tan ben mimetitzats en el substrat on viuen, per estudiar-los cal procedir a recol·lectar masses d’algues i de rizomes de Posidònia oceànica col·locar aquestes mostres en cubetes amb aigua de mar i esperar que remuntin a la superfície de l’aigua per poder capturar-los.

Distribució
Els Runcinidae són coneguts en aigües japoneses, d’Austràlia de les illes Fiji, de les Galápagos, Nova Zelanda, Açores, Arxipèlag de Cap Verd, costes d’Angola i Canàries. En el Mar Mediterrani hi ha citades espècies tant en la conca oriental com en l’occidental. D’aquesta família, tan sols el gènere Runcina es troba present en el Mediterrani, on viuen el major nombre d’espècies descrites.

Taxonomia
Dins dels opistobranquis, els Runcinacea han estat considerats primer com un ordre diferent i posteriorment com un subordre pertanyent a l’ordre dels Cephalaspidea, com així consta al catàleg actualitzat dels opistobranquis ibèrics de (Cervera et al., 2004). Una anàlisi filogenètica recent de l’ordre Cephalaspidea (Malaquias et al., 2008) troba diferències moleculars importants entre els Runcinacea i els altres grups de Cephalaspidea i proposa reinstaurar de nou l’ordre Runcinacea, amb la mateixa categoria i separats dels Architectibranchia i els veritables Cephalaspidea. Aquesta és la posició taxonòmica que s’ha adoptat en la present web i que també està acceptada en el WoRMS. En l’anàlisi filogenètica de Jörger et al., 2010, els Runcinacea apareixen com el grup germà dels Anaspidea (llebres de mar) i els Pteropoda (papallones de mar), dins del clade que denominen Euopisthobranchia.

La taxonomia actual dels Runcinacea és:

  • Ordre Runcinacea Burn, 1963
    • Superfamilia Runcinoidea  H. Adams & A. Adams, 1854
      • Família Runcinidae  H. Adams & A. Adams, 1854
        • Gènere Runcina  Forbes, 1851
        • Gènere Ildica  Bergh, 1889
        • Gènere Metaruncina  Baba, 1967
        • Gènere Pseudoilbia  Miller & Rudman, 1968
        • Gènere Runcinella  Odhner, 1924
        • Gènere Runcinida  Burn, 1963
      • Família Ilbiidae Burn, 1963
        • Gènere Ilbia  Burn, 1963

Les espècies de Runcinacea citades en el Mediterrani o a la Península Ibèrica són:

Runcina adriatica by Enric Madrenas

Runcina adriatica

Runcina africana (Costa Brava) by Manuel Ballesteros

Runcina africana

Runcina avellana by Enric Madrenas

Runcina avellana

Runcina bahiensis by Enric Madrenas

Runcina bahiensis

Runcina brenkoae by Enric Madrenas

Runcina brenkoae

Runcina capreensis

Runcina capreensis

Runcina coronata

Runcina coronata

Runcina ferruginea by Enric Madrenas

Runcina ferruginea

Runcina hansbechi

Runcina hansbechi

Runcina ornata 2-3mm @ Qalet Marku, Malta 1m depth 22-03-1993 by Carmel Sammut

Runcina ornata

Bibliografia

Bibliografia basada en els treballs de Steve Long, 2006. Bibliography of Opisthobranchia 1554-2000 i Gary McDonald, 2009. Bibliographia Nudibranchia, amb actualitzacions posteriors procedents d´altres fonts.

Citeu aquest article com:

Ballesteros, Manuel, Enric Madrenas, Miquel Pontes et al. (2012-2017) "Runcinacea" in OPK-Opistobranquis, Published: 16/04/2013, Accessed: 22/08/2017 at (http://opistobranquis.info/ca/5euCU)

Per poder copiar aquesta cita o fragments de text cal que sigueu un usuari registrat.