Runcina adriatica

Runcina adriatica (Thompson, 1980)

Runcina adriatica per Manuel Ballesteros
Taxonomia
Classe: Gastropoda  Cuvier, 1797
Subclasse: Heterobranchia  J.E. Gray, 1840
Clade: Euthyneura  Spengel, 1881
Clade: Euopisthobranchia  Jörger et al., 2010
Clade:  Runcinacea  Burn, 1963
Superfamilia: Runcinoidea  H. Adams & A. Adams, 1854
Familia: Runcinidae  J.E. Gray, 1857
Gènere: Runcina  Forbes & Hanley, 1851
Espècie: Runcina adriatica (Thompson, 1980)

Descripció
Els animals mesuren entre 1,5 i 2,5 mm de longitud. El cos és de color marró fosc i està recobert quasi integrament per taques negres tant en el dors com en el peu. Hi han també nombroses puntuacions blanquinoses o de color crema que poden concentrar-se formant taques o bandes entre les quals destaca una banda transversal, incompleta en ocasions, a l’alçada del primer terç del cos y una altre longitudinal i més difosa que va des del cap fins la zona posterior del nòtum, on connecta amb una altra banda blanca més densa situada en l’extrem del nòtum. Les zones laterals de la regió cefàlica també son de tons clars degut a les puntuacions blanquinoses. Els ulls son visibles en aquestes àries cefàliques. En alguns exemplars les taques negres del dors es concentren formant altres bandes negres pel darrera de la banda transversal blanca anterior i pel davant de la de la zona posterior del dors. En el peu les taques negres també solen formar una banda fosca central que s’aprecia en la cua. El nòtum està aixecat en la zona posterior formant una cresta pal·lial sota la que es troben dues petites brànquies semitransparents.

Biologia
En el Mediterrani sembla ser una espècie molt freqüent, vivint entre les rizomes de Posidonia oceanica, detall confirmat en darrers estudis. És una espècie herbívora que degut a la seva petita mida i cripsi sobre les rizomes de Posidonia és molt difícil observar in situ.

Etimologia

  • Runcina. Del Llatí “runcina”, ribot de fuster, útil que es fa servir per allisar la superficie de la fusta.
  • Adriatica. De o pertanyent al Mar Adriàtic. Del Llatí “Adriaticus”, de “Adria”, un enclau etrusc a la costa nord del Mar Adriàtic.

Distribució
Runcina adriatica fou descrita en 1980 per Thompson en base a exemplars recol·lectats en les costes de l’actual Croàcia. Posteriorment s’ha tornat a recol·lectar de nou en aigües de Croàcia, Canàries i les Açores. En la Península Ibérica sols es coneguda en diverses localitats de la Costa Brava, com Tossa de Mar.

Cites georeferenciades conegudes de l´espècie: Runcina adriatica (z-200).
Fonts:
: OBIS : OPK
: GROC 2010-2011 : VIMAR
: Enric Madrenas : Manuel Ballesteros.
: João Pedro Silva : M@re Nostrum
: Bernard Picton : Altres fonts
: GBIF.ORG : Marine Regions

Referències per l´espècie: Runcina adriatica

    Catalunya: Ballesteros (datos no publicados) [Cadaqués]. Canarias: Malaquias and Calado (1997), Ortea et al. (2001), Moro et al. (2003). Azores: Gosliner (1990), Mikkelsen (1995), Ávila (2000), Malaquias (2001), Ávila et al. (in press, as R. cf. adriatica).

    Fonts: Cervera et al., 2004, Ballesteros, 2007, McDonald, 2006 i altres fonts.

Abundància

        Mediterrània occidental:0 Stars
        Mediterrània oriental:0.0 Stars
        Oceà Atlàntic:0.0 Stars
Aquesta gràfica mostra la probabilitat d´observació de Runcina adriatica
basada en els nostres propis registres.

Altres fotos


Bibliografia

Bibliografia basada en els treballs de Steve Long, 2006. Bibliography of Opisthobranchia 1554-2000 i Gary McDonald, 2009. Bibliographia Nudibranchia, amb actualitzacions posteriors procedents d´altres fonts.

Més informació

Citeu aquest article com:

Ballesteros, Manuel, Enric Madrenas, Miquel Pontes et al. (2012-2017) "Runcina adriatica" in OPK-Opistobranquis, Published: 14/05/2012, Accessed: 23/06/2017 at (http://opistobranquis.info/ca/EDCzc)

Per poder copiar aquesta cita o fragments de text cal que sigueu un usuari registrat.