Aeolidia papillosa

Aeolidia papillosa (Linnaeus, 1761)

Aeolidia papillosa per Manuel Ballesteros

Taxonomia
 

Superdomain

Biota  

 

Kingdom

Animalia  

 

Phylum

Mollusca  

 

Class

Gastropoda  

 

Subclass

Heterobranchia  

 

Infraclass

Euthyneura  

 

Subterclass

Ringipleura  

 

Superorder

Nudipleura  

 

Order

Nudibranchia  

 

Suborder

Cladobranchia  

 

Superfamily

Aeolidioidea  

 

Family

Aeolidiidae  

 

Genus

Aeolidia  

 

Species

Aeolidia papillosa  (Linnaeus, 1761)

 
 Classificació segons Bouchet et al. (2017)
Font taxonòmica: World Register of Marine Species (AphiaID: 138709).
Sinònims

  • Aeolidia herculea Troschel, 1866
  • Aeolidia papillosa var. pacifica Bergh, 1879
  • Aeolidia serotina Bergh, 1873
  • Aeolis lesliana MacGillivray, 1843
  • Aeolis murrayana MacGillivray, 1843
  • Doris bodoensis Gunnerus, 1770
  • Doris vermigera Turton, 1807
  • Eolidia zetlandica Forbes & Goodsir, 1839
  • Eolis campbellii Cunningham, 1871
  • Eolis cuvieri Lamarck, 1819
  • Eolis farinacea Stimpson, 1853
  • Eolis obtusalis Alder & Hancock, 1842
  • Eolis papillosa (Linnaeus, 1761)
  • Eolis papillosa var. albina Dautzenberg & Durouchoux, 1913
  • Eolis plumata Dalyell, 1853
  • Eolis rosea Alder & Hancock, 1842
  • Limax papillosus Linnaeus, 1761 (original)

Descripció
És l’aeolidaci més gran de les costes europees, on els majors exemplars sembla que assoleixen els 12 cm de longitud, encara que la seva mida habitual és aproximadament la meitat. El cos és ample i aplanat, força opac i de coloració molt variable, ja que els exemplars van des del blanc o gris al groguenc o marró, fins i tot violaci com a color de base, i tenen multitud de taques de color blanc o gris o marró més o menys fosc o fins i tot violaci que, segons la seva densitat, canvien la seva aparença general. Aquestes taques són més nombroses en els exemplars grans. A la part anterior del cap sol tenir una taca en forma de “V”, la base de la qual es troba entre els rinòfors, mentre que els braços s’estenen per la part superior dels tentacles orals. Aquesta taca també es pot estendre en forma de rombe o mitja lluna cap a la zona pericàrdica, situada darrere dels rinòfors i que no sol quedar coberta per les cerata. La papil·la anal, generalment de color blanc, està amagada sota les cerata. Les cerata, una mica més fosques que el color del cos, acaben en punta, solen tenir l’àpex de color blanc i són molt nombroses, ja que apareixen disposades en fins a 25 files transversals de 12 a 24 cerates per fila a cada costat del cos, són una mica aplanades i solen estar “pentinades” cap enrere. Les primeres cerata són més petites que les posteriors i solen situar-se bastant per davant dels rinòfors. Els rinòfors llisos, curts i rectes, tenen forma cònica, amb la punta truncada, i són contràctils. Com les cerata, els rinòfors tenen l’àpex de color clar, blanquinós o groguenc, i un color base similar o una mica més fosc que el color del cos, per bé que s’enfosqueixen més quan estan contrets. Els tentacles orals són una mica més llargs que els rinòfors i estan separats per una distància equivalent a tres vegades l’amplada de la base d’un d’ells. Els ulls són interns i estan situats a la base dels rinòfors, encara que no solen ser visibles. El peu és bastant ample, especialment en la part anterior, que està rematada per uns tentacles propodiales característics. La sola és de color blanc translúcid que permet veure alguns òrgans interns (genitalia) de color rosat. Anatòmicament és molt similar a A. filomenae, però hi ha algunes diferències: La cerates d’A. filomenae són més aplanades, lleugerament en forma de ganxo i, en general, mostren una coloració més pàl·lida que la resta del cos, mentre que el cerates a A. papillosa són en general més fosques i més primes.

Biologia
A l’igual que l’espècie Aeolidia filomenae, amb la qual ha estat tradicionalment confosa, s’alimenta de anemones de mar. Sol trobar-se en l’intermareal i en aigües poc profundes, fins i tot en aigües salobres, on sol alimentar-se d’Actinia equina, encara que també s’alimenta de Actinia fragacea, Anemonia viridis i Metridium senile. A l’infralitoral se sap que s’alimenta de Actinothoe sphyrodeta, Aiptasia couchi, Alcyonium digitatum, Anemonia, Sagartia, Sagartiogeton, Anthopleura ballii, Bunodactis, Cereus pedunculatus, Corynactis viridis, Diadumene i Tealia. També s’ha trobat a fondàries de fins a 800 metres. Abans d’atacar a la seva presa estén al màxim els seus tentacles sensorials i segrega una abundant mucositat per protegir-se contra els filaments urticants que projecta l’anemona quan es troba en perill. Se sap que, com altres aeolidacis, és capaç de segrestar els nematocists actius de les anemones per després usar-los com defensa en passar-los als extrems de les cerata. Quan se sent atacada allibera els nematocists acumulats en els cerata de forma activa, havent estat observada lliurant-se de les mandíbules d’un gos (I.Smith, Conchological Society), o de l’atac d’una estrella de mar, que evita tocar-la com sigui ( J.Kocian, 11/07/2007, sigui Slug Forum). La posta, que sol fer sobre substrats durs entre els mesos de gener i agost, consisteix en un cordó d’uns pocs mil·límetres de diàmetre amb petites càpsules que contenen ous blancs (ocasionalment de color rosa) disposats formant una espiral amb una ziga-zaga característic. Les larves es dispersen en el plàncton després de l’eclosió, però els juvenils de menor grandària no solen trobar-se a la costa, sinó que poden viure a major profunditat.

Etimologia

  • Aeolidia de Aeolis, el déu grec del vent
  • Papillosa amb papil·les, petites protuberàncies

Distribució
A les costes Atlàntiques europees es troba des del Mar Blanc fins a Portugal, passant pel Mar del Nord (en aigües holandeses és una de les espècies més comunes, amb densitats de fins a 10 exemplars per metre quadrat), les Illes Britàniques, Canal de la Manxa i la costa atlàntica francesa i espanyola, tot i que sembla mostrar preferència per les aigües més fredes del nord. També es troba a les costes d’Amèrica del Nord, tant a l’Atlàntic com al Pacífic, des d’Alaska a Califòrnia. L’estudi de l’Aeolidia papillosa, comparada amb la molt similar Aeolidia filomenae, revela que les mostres procedents de diferents localitats de la costa atlàntica d’Europa, atribuïts fins ara a la primera espècie, pertanyen en realitat a la segona. La variabilitat acceptada en el patró de color de la primera espècie emmascara l’existència d’una segona espècie pseudocríptica europea d’aquest gènere.

Cites georeferenciades conegudes de l´espècie: Aeolidia papillosa
Fonts:
: OBIS
: GROC 2010-2011
: Enric Madrenas
: João Pedro Silva
: Bernard Picton
: GBIF.ORG
: OPK
: VIMAR
: Manuel Ballesteros.
: M@re Nostrum
: Altres fonts
: Marine Regions

Abundància

    Mediterrània occidental: ☆☆☆☆☆
    Mediterrània oriental: ☆☆☆☆☆
    Oceà Atlàntic: ★★★☆☆
Mes

Aquesta gràfica mostra la probabilitat d´observació mensual de Aeolidia papillosa basada en els nostres propis registres.

Altres fotos

Bibliografia

    Abbott RT. 1954. American seashells. With illus. by Frederick M. Bayer. Van Nostrand. Available from http://www.biodiversitylibrary.org/page/7258062.
    Abbott RT. 1974. American seashells. The marine mollusca of the Atlantic and Pacific coast of North America. Van Nostrand, New York. 663 pp., 24 pls. [October 1974].
    Aboul Ela IA. 1959. On the food of nudibranchs. Biol. Bull. 117(3):439-442. Available from http://www.biolbull.org/cgi/reprint/117/3/439.
    Adams JR. 1972. Marine life in the Morro Bay power plant discharge canal. 37 pp Pacific Gas & Electric Company.
    Aerts LAM. 1994. Seasonal distribution of nudibranchs in the southern delta area, S W. Netherlands. J. Molluscan Stud. 60(2):129-139.
    Airame S, Cassano E, Pickett M, et al. 2002. Appendix 4. Species of interest in the Channel Islands, for  consideration by the marine ecological reserves working group, vii + 119 pp. In: Ugoretz, John. Final  environmental document marine protected areas in NOAA’s Channel Islands National Marine  Sanctuary (Sections 27.82, 630, and 632 Title 14, California Code of Regulations) Volume I. Available from http://channelislands.noaa.gov/marineres/PDF/soi.pdf.
    Almaça C. 1960. Sobre a distribuçào de Aeolidia papillosa (Linné) (Moll. Gast. Opist.). .Boletín de la Sociedad Portuguesa de Ciencias Naturales 2 (8): 209-211.
    Altena CO v. R. 1937. Bijdrage tot de Kennis der Fossiele, Subfossiele en recente Mollusken, die op de Nederlansche Stranden Aanspoelen, en Hunner Verspreiding, xii + 184 pp, 12 pls. D. van Sijn & Zonen, Rotterdam.
    Anderson RC. 1995. Nudibranchs: Butterflies of the Sea. Int. Zool. Yb. 34:65-70, pls. 1-4.
    Anderson J. 1999 2014. Aeolidia papillosa accessed through: Scottish Nudibranchs on 2014-12-21. Available from http://www.nudibranch.org/Scottish Nudibranchs/aeolidia-papillosa.html.
    Angel H. 1967. Sea-slugs. Animals 10:287-289.
    Audesirk TE, Audesirk GJ. 1985. Behavior of gastropod molluscs; pp 1-94, In: The Mollusca, vol 8, Neurobiology and behavior, part I, xvii + 415 pp. Academic Press.
    Augustine L, Muller Parker G. 1998. Selective predation by the mosshead sculpin Clinocottus globiceps on the sea anemone Anthopleura elegantissima and its two algal symbionts. Limnology & Oceanography 43(4):711-715.
    Austin WC. 1985. An annotated checklist of the marine invertebrates in the cold temperate northeast Pacific. 3 vols., xiv + 682 pp Khoyatan Marine Laboratory.
    Averkina RF. 1964. A study of the influence of tissue fluid on the nudibranch mollusc (Aeolidia  papillosa) on the course of development of the mollusc. Bulletin of Experimental Biology & Medicine  58(1):844-848. Available from http://www.springerlink.com/content/w8hw4437u3635g87/fulltext.pdf.
    Avila C. 1998. Chemotaxis in the nudibranch Hermissenda crassicornis: does ingestive conditioning influence its behaviour in a Y-maze? J. Molluscan Stud. 64(2):215-222.
    Avila C. 1995. Natural products of opisthobranch molluscs: a biological review. Oceanography and Mar Biol: an Annual Review 33: 487-559.
    Avila C, Tyndale E, Kuziriam AM. 1998. Feeding behavior and growth of Hermissenda  crassicornis (Mollusca: Nudibranchia) in the laboratory. Marine & Freshwater Behaviour &  Physiology 31(1):1-19.
    Baba K. 1935. The fauna of Akkeshi Bay. I. Opisthobranchia. Journal of the Faculty of Science, Hokkaido Imperial University, series 6, Zoology 4(3):115-125, pls. 7-8.
    Baba K. 1957. A revised list of the species of Opisthobranchia from the northern part of Japan, with some additional descriptions. Journal of the Faculty of Science, Hokkaido University, Ser. 6, Zoology, 13(1-4): 8-14.
    Baba K. 1937. Opisthobranchia of Japan (I). Journal of the Department of Agriculture, Kyushu Imperial University 5(4):195-236, pl 4.
    Baba K. 1937. Opisthobranchia of Japan (II). Journal of the Department of Agriculture, Kyushu Imperial University 5(7):289-344, pls. 1-2.
    Baba K, Hamatani I. 1965. The anatomy of Sakuraeolis enosimensis (Baba, 1930), n. g. (=Hervia ceylonica (?) Eliot, 1913) (Nudibranchia - Eolidoidea). Publications of the Seto Marine Biological Laboratory 13(2):103-113, pls. VIII-X.
    Balch FN. 1909. A spring collecting trip. Notes on New England nudibranchs II. Nautilus 23(3):33-38.
    Ballesteros M. 1980. Contribución al conocimientos de los Sacoglosos y Nudibranquios (Mollusca: Opisthobranchia). Estudio anatómico, sistemático y faunístico de las especies del mediterráneo español. Tesis Doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona.
    Ballesteros M, Madrenas E, Pontes M. 2023. OPK - Opistobranquis. Available from https://opistobranquis.info/.
    Barfield P. 2004. Creature feature, Notes on the natural history of the sea-slug, Aeolidia papillosa  (Linnaeus. 1761). Porcupine Marine Natural History Society Newsletter (15):14-17.
    Barletta G, Melone G. 1977. Sulla accertata presenze di Aeolidia papillosa (L) in Mediterraneo (Gastropoda Opisthobranchia Nudibranchia). Atti della Societa Italiana de Scienze Naturale e del Museo Civico di Storia Naturale di Milano 118(2):320-324.
    Barletta G, Melone G. 1976. Nudibranchi del Promontorio di Portofino (Genova) (Gastropoda Nudibranchia). Natura, Societa Italiana di Scienze Naturali, Milano 67(3-4):203-236.
    Barrett BE. 1969. Canada’s northeast coast. Oceans 2(2):65- 73.
    Bartolomaeus T. 1989. Larvale Nierenorgane bei Lepidochiton cinereus (Polyplacophora) und Aeolidia papillosa (Gastropoda). Zoomorphology 108(5):297-307.
    Baudelot E. 1863. Recherches sur l’appareil generateur des mollusques gasteropodes. Annales des Sciences Naturelles, comprenant la zoologie, la botanique, l’anatomie et la physiologie comparee des deax regnes et l’histoire des corps organises fossiles, Paris, series 4, 19:135-222, 268-294, pls. 2-5.
    Beauchamp P de. 1914. Les greves de Roscoff, etude sur la repartition des etres dans la zone des marees. 270 pp, 74 pls. Librairie des Sciences Naturelles, Paul Klincksieck, Paris.
    Beaumont WI. 1900. Part II.–The benthos (dredging and shore collecting). VII.–Report on the results of dredging and shore- collecting; pp 754-798, In: The fauna and flora of Valencia Harbour on the west coast of Ireland. Proceedings of the Royal Irish Academy, series 3, 5(3):667-854.
    Beaumont WI. 1900. XII–Report on the opisthobranchiate Mollusca; pp 832-854, In: The fauna and flora of Valencia Harbour on the west coast of Ireland. Proceedings of the Royal Irish Academy, series 3, 5(3):667-854. Available from http://books.google.com/books?id=415BOzMoAscC.
    Bebbington A, Thompson TE. 1968. Note sur les opisthobranches du Bassin d’Arcachon. Actes de la Societe Linneenne de Bordeaux, ser. A, 105(5):1-35.
    Beeman RD. 1968. The use of succinylcholine and other drugs for anesthetizing or narcotizing gastropod molluscs. Pubblicacioni della Stazione Zoologica di Napoli 36:267-270.
    Beeman RD, Williams GC. 1980. Chapter 14. Opisthobranchia and Pulmonata: the sea slugs and allies; pp 308- 354, pls. 95-111, In: Intertidal invertebrates of California, ix + 690 pp, 200 pls. Stanford University Press.
    Behrens DW. 1992. Pacific coast nudibranchs, supplement I radula; pp 1-11, illus. Sea Challengers, Monterey, California.
    Behrens DW. 2004. Pacific Coast nudibranchs, Supplement II. New species to the Pacific Coast and new information on the oldies. Proceedings of the California Academy of Sciences (4) 55(2): 11–54.
    Behrens DW. 1991. Pacific Coast nudibranchs : a guide to the opisthobranchs, Alaska to Baja California. Monterey, Calif.: Sea Challengers.
    Behrens DW. 1980. A review of the literature on the opisthobranch fauna of San Francisco Bay. Opisthobranch Newsletter 12(4-12):34-37.
    Behrens DW. 1980. Pacific coast nudibranchs, a guide to the opisthobranchs of the northeastern Pacific. 112 pp, 162 photos. Sea Challengers, Los Osos, Calif.
    Behrens DW, Hermosillo A. 2005. Eastern Pacific nudibranchs : a guide of the opisthobranchs from Alaska to Central America. Monterey, CA: Sea Challengers.
    Behrens DW, Petrinos C, Schrurs C. 2005. Nudibranch behavior. Jacksonville, Fla.: New World Publications.
    Belcik FP. 1975. Additional opisthobranch mollusks from Oregon. Veliger 17(3):276-277.
    Benkendorff K. 1999. Bioactive molluscan resources and their conservation: biological and  chemical studies on the egg masses of marine molluscs, xviii. University of  Wollongong. Available from http://www.library.uow.edu.au/adt-NWU/uploads/approved/adt-NWU20011204.154039/public/03Chapter2.pdf.
    Bergh LSR. 1874. Beitrage zur Kenntniss der Aeolidiaden. II. Verhandlungen der koniglich-kaiserlich Zoologisch-botanischen Gesellschaft in Wien (Abhandlungen) 24:395-416, pls. 8-11.
    Bergh LSR. 1894. Die Opisthobranchien. Reports on the dredging operations off the west coast of Central America to the Galapagos, to the west coast of Mexico, and in the Gulf of California, in charge of Alexander Agassiz, carried on by the U.S. Fish Commission steamer “Albatross,” during 1891, Lieut. Commander Z. L. Tanner, U.S.N. commanding. Part 13. Bulletin of the Museum of Comparative Zoology 25: 125–233. [October 1894].
    Bergh LSR. 1898. Die Opisthobranchier der Sammlung Plate. Zoologische Jahrbucher Supplement 4(3):481-582, pls. 28-33.

    Bibliografia basada en els treballs de Steve Long, 2006. Bibliography of Opisthobranchia 1554-2000 i Gary McDonald, 2009. Bibliographia Nudibranchia, amb actualitzacions posteriors procedents d´altres fonts.

Més informació

Citeu aquest article com:

Pontes, Miquel, Manuel Ballesteros, Enric Madrenas (2023) "Aeolidia papillosa" a OPK-Opistobranquis. Publicat: 22/09/2013. Accedit: 28/03/2024. Disponible a (https://opistobranquis.info/ca/?p=8355)

Per poder copiar aquesta cita cliqueu el botó de la dreta.