Nanuca trainitoi

Nanuca trainitoi (Furfaro & Mariottini, 2020)

Sinònims

• Dondice trainitoi Furfaro & Mariottini, 2020 (original)

Descripció
El cos és petit (8-15 mm), prim i allargat, de color crema translúcid amb taques blanques brillants al llarg de la vora i l’extrem anterior de el peu, així com la cua. Una banda iridescent de color blau clar característica recorre tot el dors, cap enrere fins a la cua i endavant fins el cap, on es bifurca arribant fins a la meitat dels tentacles orals. Dues línies laterals de el mateix color són presents al dors, que van des dels costats del cap, per sota dels rinòfors, fins a la cua, alhora que es tornen més estretes i clares, i on s’uneixen a la línia mitjana. Els rinòfors són bàsicament llisos amb 6-17 (generalment 10-12) laminetes en forma de plat a l’extrem distal, amb l’extrem cil·líndric. Hi ha una franja brillant, blanca o groguenca, a l’extrem distal, més ampla anteriorment i més fina al costat posterior. Al cap, les mandíbules característiques de color negre són visibles per transparència. Ulls ubicats a la base dels rinòfors. Els tentacles orals són més llargs que els rinòfors, cilíndrics i allargats amb una banda brillant del mateix color blanc o groguenc dels rinòfors. Els cerata són prims i cilíndrics, de color crema translúcid amb la glàndula digestiva groguenca a l’interior que es va tornant més taronja cap a la punta. La part distal dels cerata té un anell de color groguenc brillant, més ample a la part anterior que a la part posterior. Hi ha 4-5 grups de dues files de cerata cadascun, excepte l’últim grup que només té una fila. El primer grup té 22-24 cerata i està ubicat al davant de l’àrea cardíaca, els dos grups mitjans tenen 16-18 i 14-18 cerata respectivament, i l’últim grup té una sola fila de 5-6 cerata. El peu és estret amb la part anterior bilabiada que acaba en dos tentacles propodiales ben definits.

Biologia
La majoria dels espècimens trobats fins ara vivien sobre dos naufragis propers i coberts de xarxes d’arrossegament trencades, alimentant-se de les colònies de hidroides que cobreixen aquestes xarxes. La resta es va trobar en colònies de hidroides sobre un fons rocós de coral·ligen. Totes les observacions s’han realitzat des de finals de maig fins a principis de setembre, a profunditats properes als 30 m. S’ha observat que els exemplars de N.trainitoi poden autotomizar els cerata si son molestats, quelcom que espècies semblants com N.banyulensis no poden fer. A causa de la seva recent descripció, poc més se sap d’aquesta espècie.

Etimologia

• Trainitoi. En honor d’Egidio Trainito, expert en biologia de nudibranquis i en biodiversitat marina mediterrània, fotògraf submarí i bon amic dels autors.

Distribució
Des de la seva recent descripció, aquesta espècie només es coneixia a la costa italiana: davant de Civitavecchia (la localitat tipus), la reserva marina de Portofino i l’illa de Procida (Nàpols), així com a la costa occidental de Creta (Grècia). Al novembre de 2020 es va trobar també a Malta, en el delericte del M/V Rozi (Kristaps Dzonsons, com. pers.). A causa de les seves similituds, les observacions prèvies de juvenils de Nemesignis banyulensis s’han de revisar, particularment les mandíbules negres són un tret distintiu de N.trainitoi, mentre que N.banyulensis té mandíbules vermelloses, ambdues fàcilment visibles per transparència al cap.

Cites georeferenciades conegudes de l´espècie: Nanuca trainitoi
Fonts:
: OBIS : GROC 2010-2011 : Enric Madrenas : João Pedro Silva : Bernard Picton : GBIF.ORG	: OPK : VIMAR : Manuel Ballesteros. : M@re Nostrum : Altres fonts : Marine Regions

Abundància

Mediterrània occidental:	★☆☆☆☆
Mediterrània oriental:	☆☆☆☆☆
Oceà Atlàntic:	☆☆☆☆☆