Guia d’Opistobranquis Nudibranchia Cladobranchia Fionoidea Calmella cavolini

Calmella cavolini

Calmella cavolini (Verany, 1846)

Calmella cavolini per Enric Madrenas

Nota taxonòmica: La classificació dels Flabellinidae semblava força estable fins que el 2017 van aparèixer una sèrie de treballs (Furfaro et al. 2017; Korshunova et al. 2017) que pretenien aclarir l´estatus de la família Flabellinidae. L´objectiu principal del treball de Furfaro et al. era caracteritzar molecularment les espècies mediterrànies mentre que el treball de Korshunova et al. pretenia aprofundir en les relacions filogenètiques entre diversos membres de la família Flabellinidae i les altres famílies dels aeolidacis.
Tots dos treballs es basaven en la combinació de tècniques moleculars i morfològiques i, de fet, no ofereixen resultats molt diferents, però sí difereixen en la mida i procedència de les mostres estudiades i, sobretot, en la interpretació d´aquests resultats. Després de l´aparició del treball de Furfaro et al., moltes espècies Mediterrànies dels gèneres Calmella, Flabellina i Piseinotecus es van agrupar sota el gènere comú Flabellina, però van tenir determinats problemes amb algunes espècies que no encaixaven bé amb la classificació proposada (per exemple Flabellina babai), van descobrir que les poblacions mediterrània i atlàntica de Flabellina ischitana corresponen a dues espècies críptiques diferents, i van constatar els problemes del grup críptic Calmella cavolini / Flabellina confusa / Piseinotecus gaditanus per la qual cosa van indicar la necessitat de fer nous estudis per aclarir el seu estatus.
Curiosament aquests estudis s´estaven duent a terme pràcticament en paral·lel pel grup de Korshunova et al. però sobre una mostra d´espècies molt més àmplia i que comprenia exemplars de l´Àrtic, Atlàntic nord, oceà Pacífic i Índic. Aquest segon treball confirma la polifilia de la família Flabellinidae, però la seva forma d´interpretar els resultats representa una veritable revolució per a la taxonomia dels aeolidacis, especialment per a la família Flabellinidae.
Tots dos treballs observen que hi ha dos clades (grups) ben diferenciats de Flabellinidae: el de Coryphella pedata i similars, amb cerata que surten directament del dors, i el de Flabellina affinis i similars, que tenen els cerata de cada grup pedunculats. Encara que Furfaro et al. consideren a les espècies de tots dos clades pertanyents al gènere Flabellina dins de la família Flabellinidae, Korshunova et al. diferència dues famílies: Coryphellidae i Flabellinidae sensu stricto, creant a més multitud de gèneres diferents en aquestes famílies per incloure a les espècies que estudien. La seva proposta taxonòmica, curiosament, dóna resposta als problemes trobats per Furfaro et al.
En certa manera tots dos treballs es complementen, si bé en el treball de Korshunova et al. s´evidencia la manca d´estudis sobre les espècies de flabellinids tropicals i del sud d´Amèrica i Àfrica, de manera que encara no s´ha dit l´última paraula. La proposta de creació de nous gèneres per reunir petits grups d´espècies, en comptes de gèneres multiespecífics, sembla ser la tendència en alguns dels treballs filogenètics dels últims anys. Es pot consultar una discussió detallada d´aquesta apassionant controvèrsia a (https://opistobranquis.info/ca/flabellinidae/).

Furfaro et al. (2021) revisen de nou l’adscripció de les espècies del gènere Calmella i conclouen que pertanyen al gènere Flabellina, demostrant que el patró cromàtic entre Flabellina cavolini i Flabellina gaditana no és un caràcter diagnòstic vàlid i que només es poden distingir molecularment. Karmeinski et al (2021) retornen aquesta espècie al gènere Calmella.

Sinònims

Aeolis digitata Costa A., 1866
Eolidia cavolini Vérany, 1846 (original)
Jojenia rubrobranchiata Aradas, 1847
Flabellina cavolini (Verany, 1846)

Descripció
Es tracta d’una espècie d’eolidaci petita ja que els exemplars rarament superen els 10 mm de longitud. Cos estret, allargat i de color blanc opac, de vegades lleugerament irisat de blau molt suau. Els tentacles orals i els rinòfors són llargs i fins, de gairebé igual longitud, i de color blanquinós però alguns exemplars freqüentment tenen l’extrem lleugerament pigmentat de taronja. Els rinòfors són llisos en tota la seva longitud. En el dors del cap i davant dels rinòfors es poden veure dues taques de color violaci que es deuen a les mandíbules, vistes per transparència. Poden haver fins a 7 grups de cerata a cada costat del cos. Els cerata de cada grup surten d’un mateix peduncle del dors que pot estar així mateix bifurcat o trifurcat, característica que és manté també en d’altres espècies de la família Flabellinidae. Els cerata són semitransparents i es pot observar dins d’ells la glàndula digestiva de color taronja o vermell, estan la part superior més pigmentada. L’àpex dels cerata és blanc, apreciant-se en el seu interior el cnidosac. El peu és semitransparent i presenta en la seva zona anterior d’un parell de curts palps propodials. La cua és llarga i molt estreta.

Biologia
Aquesta espècie és bastant freqüent durant tot l’any a escassa profunditat, en parets rocoses poc il·luminades i amb abundància d’algues esciòfiles, esponges i hidrozous. Es sol trobar associada a hidraris com Halecium pusillum i Eudendrium racemosum, dels quals podria alimentar-se. També s’ha localitzat sobre la gorgònia Paramuricea clavata. La posta és en forma d’una banda espiral estreta amb ous rosats d’unes 100 micres de diàmetre

Etimologia

Calmella petita Calma.
Cavolini. En honor de Filippo Cavolini (1756-1810), un ric mercader i un dels primers zoòlegs marins. Entre 1785 i 1792 va publicar alguns articles sobre pòlips, peixos i crustacis. Va construïr un laboratori especial a la seva villa de Posillipo. El 1813 es va publicar a títol pòstum la seva obra “Abhandlungen über die Pflanzenthiere des Mittelmeeres”.

Distribució
Fins al moment es tracta d’una espècie estrictament mediterrània que s’ha trobat principalment en la conca occidental. Observacions recents l’han citat en aigües turques. En la Península Ibèrica ha estat observada en les costes mediterrànies d’Andalusia, en les costes llevantines, a Catalunya i en les Balears. Les localitats catalanes on s’ha observat són: Cadaqués, L’Escala, L’Estartit, Begur, Palamos, Tossa de Mar, Lloret de Mar, Blanes, Badalona, Barcelona, Cubelles i Salou.

Cites georeferenciades conegudes de l´espècie: Calmella cavolini
Fonts:
: OBIS : GROC 2010-2011 : Enric Madrenas : João Pedro Silva : Bernard Picton : GBIF.ORG	: OPK : VIMAR : Manuel Ballesteros. : M@re Nostrum : Altres fonts : Marine Regions

Espècies semblants
Calmella gaditana, molt semblant. Només es poden distingir per anàlisis moleculars.

Abundància

Mediterrània occidental:	★★☆☆☆
Mediterrània oriental:	★☆☆☆☆
Oceà Atlàntic:	☆☆☆☆☆

Mes

Aquesta gràfica mostra la probabilitat d´observació mensual de Calmella cavolini basada en els nostres propis registres.

Videos

Altres fotos

Bibliografia

Steve Long, 2006

Bibliography of Opisthobranchia 1554-2000

Gary McDonald, 2009

Bibliographia Nudibranchia

Més informació

Citeu aquest article com:

Ballesteros, M., Madrenas, E. & Pontes, M. (2023) "Calmella cavolini" a OPK-Opistobranquis. Publicat: 17/05/2012. Accedit: 01/06/2023. Disponible a (https://opistobranquis.info/ca/cF2bU)

Per poder copiar aquesta cita cliqueu el botó de la dreta.

Calmella cavolini