Guia d’Opistobranquis Nudibranchia Cladobranchia Fionoidea Paraflabellina ischitana

Paraflabellina ischitana

Paraflabellina ischitana (Hirano & Thompson, 1990)

Paraflabellina ischitana per Enric Madrenas

Nota taxonòmica: La classificació dels Flabellinidae semblava força estable fins que el 2017 van aparèixer una sèrie de treballs (Furfaro et al. 2017; Korshunova et al. 2017) que pretenien aclarir l´estatus de la família Flabellinidae. L´objectiu principal del treball de Furfaro et al. era caracteritzar molecularment les espècies mediterrànies mentre que el treball de Korshunova et al. pretenia aprofundir en les relacions filogenètiques entre diversos membres de la família Flabellinidae i les altres famílies dels aeolidacis.
Tots dos treballs es basaven en la combinació de tècniques moleculars i morfològiques i, de fet, no ofereixen resultats molt diferents, però sí difereixen en la mida i procedència de les mostres estudiades i, sobretot, en la interpretació d´aquests resultats. Després de l´aparició del treball de Furfaro et al., moltes espècies Mediterrànies dels gèneres Calmella, Flabellina i Piseinotecus es van agrupar sota el gènere comú Flabellina, però van tenir determinats problemes amb algunes espècies que no encaixaven bé amb la classificació proposada (per exemple Flabellina babai), van descobrir que les poblacions mediterrània i atlàntica de Flabellina ischitana corresponen a dues espècies críptiques diferents, i van constatar els problemes del grup críptic Calmella cavolini / Flabellina confusa / Piseinotecus gaditanus per la qual cosa van indicar la necessitat de fer nous estudis per aclarir el seu estatus.
Curiosament aquests estudis s´estaven duent a terme pràcticament en paral·lel pel grup de Korshunova et al. però sobre una mostra d´espècies molt més àmplia i que comprenia exemplars de l´Àrtic, Atlàntic nord, oceà Pacífic i Índic. Aquest segon treball confirma la polifilia de la família Flabellinidae, però la seva forma d´interpretar els resultats representa una veritable revolució per a la taxonomia dels aeolidacis, especialment per a la família Flabellinidae.
Tots dos treballs observen que hi ha dos clades (grups) ben diferenciats de Flabellinidae: el de Coryphella pedata i similars, amb cerata que surten directament del dors, i el de Flabellina affinis i similars, que tenen els cerata de cada grup pedunculats. Encara que Furfaro et al. consideren a les espècies de tots dos clades pertanyents al gènere Flabellina dins de la família Flabellinidae, Korshunova et al. diferència dues famílies: Coryphellidae i Flabellinidae sensu stricto, creant a més multitud de gèneres diferents en aquestes famílies per incloure a les espècies que estudien. La seva proposta taxonòmica, curiosament, dóna resposta als problemes trobats per Furfaro et al.
En certa manera tots dos treballs es complementen, si bé en el treball de Korshunova et al. s´evidencia la manca d´estudis sobre les espècies de flabellinids tropicals i del sud d´Amèrica i Àfrica, de manera que encara no s´ha dit l´última paraula. La proposta de creació de nous gèneres per reunir petits grups d´espècies, en comptes de gèneres multiespecífics, sembla ser la tendència en alguns dels treballs filogenètics dels últims anys. Es pot consultar una discussió detallada d´aquesta apassionant controvèrsia a (https://opistobranquis.info/ca/flabellinidae/).

Sinònims

Flabellina ischitana Hirano & Thompson, 1990

Descripció
Aquesta espècie d’eolidaci pot assolir una mida de fins a 25 mm de longitud. El color del seu cos és rosat o púrpura-violaci homogeni excepte la punta dels rinòfors i tentacles orals, que són blancs, i els cerata son semitransparents, en l’interior dels quals es pot veure la glàndula digestiva de color vermell ataronjat o marró, segons els exemplars. Els rinòfors tenen de 12 a 19 fines làmines circulars. En els exemplars més grans poden veure fins a 9 grups de cerates a cada costat del dors, en general ben separats els uns dels altres. Els cerates de cada grup surten d’un peduncle comú del mateix color del cos, i que pot estar dividit al seu torn en 2-3 peduncles secundaris en els grups de cerates situats més anteriorment. Els cerates són fins i acaben en un extrem afilat blanquinós, on es pot veure el cnidosac. Els orificis genital i anal es troben a la dreta del cos, el genital situat poc abans del primer peduncle ceratal i l’anal mica per davant del segon grup de cerates. El peu és estret, del mateix color del cos i, en la seva regió anterior, diferencia dos petits tentacles propodials de forma triangular. La cua és curta i estreta.

Biologia
Aquest actiu eolidaci sol viure a poca fondària, on es troba la seva espècie aliment, un hidrozou atecat del gènere Eudendrium (E. racemosum, E. glomeratum), però també ha estat observat fins a una profunditat de 35 m (Hirano & Thompson, 1990). Pot compartir substrat i aliment amb Flabellina affinis, una espècie una mica més gran i amb la que es pot confondre fàcilment. Cervera et al. (1998) indiquen les principals diferències entre aquestes dues espècies. Les postes de P. ischitana tenen forma de cordó gruixut disposat de manera ondulada i irregular i que conté ous rosats d’unes 70 micres de diàmetre.

Etimologia

Paraflabellina, del Grec παρα (=adjacent) i Flabellina, en referència a la seva similitut externa amb les espècies del gènere Flabellina, encara que tinguin resultats moleculars dispars.
Flabellina. Diminutiu del Llatí “flabellum”, ventall.
Ischitana. De l’illa d’Ischia, al mar Tirré, en el golf de Nàpols; on es va citar aquest nudibranqui per primer cop.

Distribució
P. ischitana és una espècie del sud d’Europa que viu a les dues conques de la Mediterrània. A la Península Ibèrica s’ha trobat a Portugal, a la zona de l’Estret de Gibraltar i en tot el litoral mediterrani. A Catalunya és una espècie relativament freqüent que s’ha registrat en diferents localitats de la Costa Brava com Cadaqués, Cala Aiguablava (Begur), L’Escala i Tossa de Mar.

Cites georeferenciades conegudes de l´espècie: Paraflabellina ischitana
Fonts:
: OBIS : GROC 2010-2011 : Enric Madrenas : João Pedro Silva : Bernard Picton : GBIF.ORG	: OPK : VIMAR : Manuel Ballesteros. : M@re Nostrum : Altres fonts : Marine Regions

Espècies semblants
Flabellina affinis, molt semblant, amb els cerata amb puntes violeta. Edmundsella pedata, amb els rinòfors llisos i cerata sortint del cos, no de peduncles dorsals.

Abundància

Mediterrània occidental:	★★★☆☆
Mediterrània oriental:	★★☆☆☆
Oceà Atlàntic:	★☆☆☆☆

Mes

Aquesta gràfica mostra la probabilitat d´observació mensual de Paraflabellina ischitana basada en els nostres propis registres.

Videos

Altres fotos

Bibliografia

Steve Long, 2006

Bibliography of Opisthobranchia 1554-2000

Gary McDonald, 2009

Bibliographia Nudibranchia

Més informació

Citeu aquest article com:

Ballesteros, M., Madrenas, E. & Pontes, M. (2023) "Paraflabellina ischitana" a OPK-Opistobranquis. Publicat: 17/05/2012. Accedit: 02/06/2023. Disponible a (https://opistobranquis.info/ca/wVP1p)

Per poder copiar aquesta cita cliqueu el botó de la dreta.

Paraflabellina ischitana