Calmella cavolini

Calmella cavolini (Verany, 1846)

Calmella cavolini per Enric Madrenas

Taxonomia
 

Superdomain

Biota  

 

Kingdom

Animalia  

 

Phylum

Mollusca  

 

Class

Gastropoda  

 

Subclass

Heterobranchia  

 

Infraclass

Euthyneura  

 

Subterclass

Ringipleura  

 

Superorder

Nudipleura  

 

Order

Nudibranchia  

 

Suborder

Cladobranchia  

 

Superfamily

Flabellinoidea  

 

Family

Flabellinidae  

 

Genus

Calmella  

 

Species

Calmella cavolini  (Vérany, 1846)

 
 Classificació segons Bouchet et al. (2017)
Font taxonòmica: World Register of Marine Species (AphiaID: 139978).

Nota taxonòmica: La classificació dels Flabellinidae semblava força estable fins que el 2017 van aparèixer una sèrie de treballs (Furfaro et al. 2017; Korshunova et al. 2017) que pretenien aclarir l´estatus de la família Flabellinidae. L´objectiu principal del treball de Furfaro et al. era caracteritzar molecularment les espècies mediterrànies mentre que el treball de Korshunova et al. pretenia aprofundir en les relacions filogenètiques entre diversos membres de la família Flabellinidae i les altres famílies dels aeolidacis.
Tots dos treballs es basaven en la combinació de tècniques moleculars i morfològiques i, de fet, no ofereixen resultats molt diferents, però sí difereixen en la mida i procedència de les mostres estudiades i, sobretot, en la interpretació d´aquests resultats. Després de l´aparició del treball de Furfaro et al., moltes espècies Mediterrànies dels gèneres Calmella, Flabellina i Piseinotecus es van agrupar sota el gènere comú Flabellina, però van tenir determinats problemes amb algunes espècies que no encaixaven bé amb la classificació proposada (per exemple Flabellina babai), van descobrir que les poblacions mediterrània i atlàntica de Flabellina ischitana corresponen a dues espècies críptiques diferents, i van constatar els problemes del grup críptic Calmella cavolini / Flabellina confusa / Piseinotecus gaditanus per la qual cosa van indicar la necessitat de fer nous estudis per aclarir el seu estatus.
Curiosament aquests estudis s´estaven duent a terme pràcticament en paral·lel pel grup de Korshunova et al. però sobre una mostra d´espècies molt més àmplia i que comprenia exemplars de l´Àrtic, Atlàntic nord, oceà Pacífic i Índic. Aquest segon treball confirma la polifilia de la família Flabellinidae, però la seva forma d´interpretar els resultats representa una veritable revolució per a la taxonomia dels aeolidacis, especialment per a la família Flabellinidae.
Tots dos treballs observen que hi ha dos clades (grups) ben diferenciats de Flabellinidae: el de Coryphella pedata i similars, amb cerata que surten directament del dors, i el de Flabellina affinis i similars, que tenen els cerata de cada grup pedunculats. Encara que Furfaro et al. consideren a les espècies de tots dos clades pertanyents al gènere Flabellina dins de la família Flabellinidae, Korshunova et al. diferència dues famílies: Coryphellidae i Flabellinidae sensu stricto, creant a més multitud de gèneres diferents en aquestes famílies per incloure a les espècies que estudien. La seva proposta taxonòmica, curiosament, dóna resposta als problemes trobats per Furfaro et al.
En certa manera tots dos treballs es complementen, si bé en el treball de Korshunova et al. s´evidencia la manca d´estudis sobre les espècies de flabellinids tropicals i del sud d´Amèrica i Àfrica, de manera que encara no s´ha dit l´última paraula. La proposta de creació de nous gèneres per reunir petits grups d´espècies, en comptes de gèneres multiespecífics, sembla ser la tendència en alguns dels treballs filogenètics dels últims anys. Esperem veure en breu nous treballs que ampliïn el coneixement sobre els aeolidacis. Es pot consultar una discussió detallada d´aquesta apassionant controvèrsia a (https://opistobranquis.info/ca/flabellinidae/).

Sinònims

  • Aeolis digitata Costa A., 1866
  • Eolidia cavolini Vérany, 1846 (original)
  • Jojenia rubrobranchiata Aradas, 1847
  • Flabellina cavolini (Verany, 1846)

Descripció
Es tracta d’una petita espècie d’eolidàci ja que els exemplars rarament superen els 10 mm de longitud. La seva petita mida, la coloració de les seves cerata i la seva morfologia la fan inconfusible en el medi ambient. Cos estret, allargat i de color blanc opac, de vegades lleugerament irisat de blau molt suau. Els tentacles orals i els rinòfors són llargs i fins, de gairebé igual longitud, i de color blanquinós  però alguns exemplars freqüentment tenen l’extrem lleugerament pigmentat de taronja. Els rinòfors són llisos en tota la seva longitud. En el dors del cap i davant dels rinòfors es poden veure dues taques de color violaci que es deuen a les mandíbules, vistes per transparència. Poden haver  fins a 7 grups de cerata a cada costat del cos. Els cerata de cada grup surten d’un mateix peduncle del dors que pot estar així mateix bifurcat o trifurcat, característica que  és manté també en d’altres espècies de la família Flabellinidae. Els cerata són semitransparents i es pot observar dins d’ells la glàndula digestiva de color taronja o vermell, estan la part superior més pigmentada. L’àpex dels cerata és blanc, apreciant-se en el seu interior el cnidosac. El peu és semitransparent i presenta en la seva zona anterior d’un parell de curts palps propodials. La cua és llarga i molt estreta.

Biologia
Aquesta espècie és bastant freqüent durant tot l’any a escassa profunditat, en parets rocoses poc il·luminades i amb abundància d’algues esciòfiles, esponges i hidrozous. Es  sol trobar associada a hidraris com Halecium pusillum i Eudendrium racemosum, dels quals podria alimentar-se. També s’ha localitzat sobre la gorgònia Paramuricea clavata. La posta és en forma d’una banda espiral estreta amb ous rosats d’unes 100 micres de diàmetre

Etimologia

  • Calmella. El 1910 Eliot crea el gènere Calmella a partir del gènere Calma, del qual la paraula és diminutiu. Segons l’historiador celta Peter Berresford Ellis, Calma és un dels fills de Carman, una deessa guerrera grega que va arrasar Irlanda al costat dels seus tres ferotges fills: Calma (Valent), Dubh (Negre) and Olc (Malvat). Eventualment van ser derrotats pels Tuatha Dé Danaan, després de la qual cosa Carman va morir de manera desagradable.
  • Cavolini. En honor de Filippo Cavolini (1756-1810), un ric mercader i un dels primers zoòlegs marins. Entre 1785 i 1792 va publicar alguns articles sobre pòlips, peixos i crustacis. Va construïr un laboratori especial a la seva villa de Posillipo. El 1813 es va publicar a títol pòstum la seva obra “Abhandlungen über die Pflanzenthiere des Mittelmeeres”.

Distribució
Fins al moment es tracta d’una espècie estrictament mediterrània que s’ha trobat principalment en la conca occidental. Observacions recents l’han citat en aigües turques. En la Península Ibèrica ha estat observada en les costes mediterrànies d’Andalusia, en les costes llevantines, a Catalunya i en les Balears. Les localitats catalanes on s’ha observat són: el Cap de Creus, És Caials, L´Escala, Illes Medes, costa de Begur, Cala Aiguafreda, Palamós, Tossa de Mar, Cala Canyelles, Cala Santa Cristina, Blanes, Badalona, port de Barcelona, Cubelles i la platja de la Pineda de Salou.

Cites georeferenciades conegudes de l´espècie: Calmella cavolini
Fonts:
: OBIS
: GROC 2010-2011
: Enric Madrenas
: João Pedro Silva
: Bernard Picton
: GBIF.ORG
: OPK
: VIMAR
: Manuel Ballesteros.
: M@re Nostrum
: Altres fonts
: Marine Regions

Referències per l´espècie: Calmella cavolini

    Andalucía (Med.): Ballesteros et al. (1986), Sánchez Tocino, Ocaña and García (2000a), Ocaña et al. (2000), Wirtz and Debelius (2003). Levante: De Fez (1974), Templado (1982b, 1983, 1984), Ballesteros et al. (1986), Marín and Ros (1987). Catalunya: Ros (1975,1978b), Ballesteros (1978, 1980, 1985, 1985), Altimira et al. (1981), Pereira & Ballesteros (1982), Huelin & Ros (1984), M@re Nostrum [Punta del Ferro (L'Escala) 4/2000, Illa Rodona (Llançà) 11/1998]. Baleares: Ballesteros (1981a, 1985), Ballesteros, Álvarez and Mateo (1986), Dekker (1986).

    General: Cattaneo-Vietti, Chemello, & Giannuzzi-Savelli, 1990:165[P]; Fez Sanchez, 1974:105; Nordsieck, 1972:74; Perrone, 1986a:33; Pruvot-Fol, 1948b:273; 1951:62; 1953b:51[P]; 1954b:415; Riedl, 1970:431; 1983:326; Schmekel, 1970:1434; Schmekel & Portmann, 1982:193[P]; Thompson, 1976a:[P]; Vayssiere, 1913a:295; Vicente, 1967:160

    Fonts: Cervera et al., 2004, Ballesteros, 2007 & 2016, McDonald, 2006 i altres fonts.

Abundància

    Mediterrània occidental:
    Mediterrània oriental:
    Oceà Atlàntic:

Altres fotos

Bibliografia

    Bibliografia basada en els treballs de Steve Long, 2006. Bibliography of Opisthobranchia 1554-2000 i Gary McDonald, 2009. Bibliographia Nudibranchia, amb actualitzacions posteriors procedents d´altres fonts.

Més informació

Citeu aquest article com:

Ballesteros, Manuel, Enric Madrenas, Miquel Pontes (2012-2018) "Calmella cavolini" in OPK-Opistobranquis, Published: 17/05/2012, Accessed: 18/07/2018 at (https://opistobranquis.info/ca/cF2bU)

Per poder copiar aquesta cita o fragments de text cal que sigueu un usuari registrat.