Runcinida

Les espècies de Runcinids es diferencien dels Cefalaspideus perquè el mantell (o notum) no es troba dividit transversalment en dues regions, per la qual cosa no existeix una regió cefàlica diferenciada, manquen de cavitat paleal i el peu està sense dividir, sense extensions laterals o parapodis. No hi ha tentacles cefàlics i els tentacles orals solament estan presents en Ildica. El mantell està ben separat del peu per un solc. El seu aspecte és el d’un cuc grasonet quelcom deprimit dorsoventralment i la seva grandària no sol superar els 7-8 mm de longitud.

Runcina coronata per Luis Ángel Díaz Álvarez

La posició de l’anus és terminal, estant situat darrere del mantell posterior i sovint lleugerament a la dreta de la línia mitjana. Les brànquies són petites, en nombre d’1 a 3 i estan situades entre el mantell i el peu, a la dreta de l’anus o bé no existeixen. Pot existir una conquilla externa (com en el gènere Ildica), o bé pot ser interna i rudimentària, o no existeix, com en els gèneres Runcina, Runcinella, Runcinida i Ilbia. Quan està present la conquilla interna és del tipus haliotiforme, petita, molt fràgil i està en posició terminal. Disposen d’armadura oral, la ràdula presenta una dent raquídea central ample i una o dues dents laterals a cada costat (fórmules radulars 2.1.2, 1.1.1). Les dents gastades són descartades i no es retenen en cap sac especial. La majoria dels gèneres, excepte Ilbia i Pseudoilbia, posseeixen 4 plaques endurides o plaques gesials iguals dins l’estómac, amb funció trituradora.

Biologia
Són animals molt petits, pocs exemplars superen els 5mm, amb el dors llis i una coloració generalment críptica. Són herbívors especialitzats i solen trobar-se entre les algues i les fanerògames marines (especialment en els sistemes formats pels rizomes). Poden ser local i estacionalment molt abundants amb grans pics poblacionals de curta durada. En tractar-se d’opistobranquis tan petits i en estar tan ben mimetitzats en el substrat on viuen, per estudiar-los cal procedir a recol·lectar masses d’algues i de rizomes de Posidònia oceànica col·locar aquestes mostres en cubetes amb aigua de mar i esperar que remuntin a la superfície de l’aigua per poder capturar-los.

Distribució
Els Runcinidae són coneguts en aigües japoneses, d’Austràlia de les illes Fiji, de les Galápagos, Nova Zelanda, Açores, Arxipèlag de Cap Verd, costes d’Angola i Canàries. En el Mar Mediterrani hi ha citades espècies tant en la conca oriental com en l’occidental. D’aquesta família, tan sols el gènere Runcina es troba present en el Mediterrani, on viuen el major nombre d’espècies descrites.

Taxonomia
Dins dels opistobranquis els runcínids han estat considerats primer com un ordre diferent i posteriorment com un subordre pertanyent a l’ordre dels Cephalaspidea, com així constava al catàleg dels opistobranquis ibèrics de (Cervera et al., 2004). Un anàlisi filogenètic posterior de l’ordre Cephalaspidea (Malaquias et al., 2009) troba diferències moleculars importants entre els runcínids i els altres grups de Cephalaspidea i proposa reinstaurar de nou l’ordre Runcinacea, amb la mateixa categoria i separats dels Architectibranchia i dels veritables Cephalaspidea. Van ser recuperats com un grup germà dels Anaspidea (ara Aplysiida) i els Pteropoda per Jörger et al (2010) i Göbbeler et Klussmann-Kolb (2011), confirmant aquesta posició el treball de Bouchet et al. (2017). Aquesta és la posició taxonòmica que s’ha pres en la present web i que també està acceptada en el WoRMS.

La taxonomia actual dels Runcinida és:

  • Ordre Runcinida
    • Superfamília Runcinoidea  H. Adams & A. Adams, 1854
      • Família Runcinidae  H. Adams & A. Adams, 1854
        • Gènere Runcina Forbes, 1851
        • Gènere Ildica  Bergh, 1889
        • Gènere Metaruncina  Baba, 1967
        • Gènere Pseudoilbia  Miller & Rudman, 1968
        • Gènere Runcinella  Burn, 1963
        • Gènere Runcinida  Burn, 1963
        • Gènere Edmundsina Ortea, 2013
        • Gènere Karukerina Ortea, 2013
        • Gènere Lapinura Er. Marcus & Ev. Marcus, 1970
      • Família Ilbiidae Burn, 1963
        • Gènere Ilbia  Burn, 1963
        • Gènere Fofinha Moro & Ortea, 2015

Les espècies de Runcinida citades en el Mediterrani o a la Península Ibèrica són:

Runcina adriatica by Enric Madrenas

Runcina adriatica

Runcina africana (Costa Brava) by Manuel Ballesteros

Runcina africana

Runcina avellana by Enric Madrenas

Runcina avellana

Runcina bahiensis by Enric Madrenas

Runcina bahiensis

Runcina brenkoae by Enric Madrenas

Runcina brenkoae

Runcina capreensis @ Dwejra, Gozo (Malta) 30-06-1993 by Carmel Sammut

Runcina capreensis

Runcina coronata

Runcina coronata

Runcina ferruginea by Enric Madrenas

Runcina ferruginea

Runcina hansbechi

Runcina hansbechi

Runcina ornata 2-3mm @ Qalet Marku, Malta 1m depth 22-03-1993 by Carmel Sammut

Runcina ornata

Runcina zavodniki @ Croatia by Pero Ugarković

Runcina zavodniki

Bibliografia

    Bouchet P, Rocroi JP. 2005. Classification and nomenclator of gastropod families. Malacologia. 47(1–2):1–397.
    Bouchet P, Rocroi JP, Hausdorf B, et al. 2017. Revised classification, nomenclator and typification of gastropod and monoplacophoran families. Malacologia. 61(1–2):1–526.
    Göbbeler K, Klussmann-Kolb A. 2011. Molecular phylogeny of the Euthyneura (Mollusca, Gastropoda) with special focus on Opisthobranchia as a framework for reconstruction of evolution of diet. Thalassas. 27(2):121–154. Available from ://WOS:000291629300009.
    Jörger KM, Stöger I, Kano Y, et al. 2010. On the origin of Acochlidia and other enigmatic euthyneuran gastropods, with implications for the systematics of Heterobranchia. BMC Evolutionary Biology. 10(DOI: 10.1186/1471-2148-10-323).
    Malaquias MAE, Mackenzie-Dodds J, Bouchet P, et al. 2009. A molecular phylogeny of the Cephalaspidea sensu lato (Gastropoda: Euthyneura): Architectibranchia redefined and Runcinacea reinstated. Zoologica Scripta 38(1): 23-41. https://doi.org/10.1111/j.1463-6409.2008.00354.x.

    Bibliografia basada en els treballs de Steve Long, 2006. Bibliography of Opisthobranchia 1554-2000 i Gary McDonald, 2009. Bibliographia Nudibranchia, amb actualitzacions posteriors procedents d´altres fonts.