Elysia manriquei

Elysia manriquei  Ortea & Moro, 2009

Elysia manriquei @ Taliarte, Gran Canaria 27-05-2014 in 6m per Pablo Samper Méndez

Taxonomia
Classe: Gastropoda  Cuvier, 1797
Subclasse: Heterobranchia  J.E. Gray, 1840
Clade: Euthyneura  Spengel, 1881
Superordre: Panpulmonata  Jörger et al., 2010
Ordre: Sacoglossa  von Ihering, 1876
Subordre: Plakobranchacea  Jensen, 1996
Superfamilia: Plakobranchoidea  J.E. Gray, 1840
Familia: Plakobranchidae  J.E. Gray, 1840
Gènere: Elysia  Risso, 1818
Espècie: Elysia manriquei  Ortea & Moro, 2009

Descripció
Cos de fins a 30mm de longitud, de color verd oliva (també en exemplars juvenils), recobert de petites papil·les còniques associades a uns punts blancs, i de punts negres de dos tipus, uns simples i altres en forma d’anells al voltant dels orificis glandulars. La densitat dels punts varia d’un exemplar a un altre. Els parapodis tenen el costat interior de color verd groguenc, sense punts negres (excepte a la zona pericàrdica, que és de color verd oliva amb punts negres), i formen tres lòbuls a cada costat de l’animal, el primer just darrere del cap, el segon al mig del cos i el tercer a mitja distància entre el segon i la cua. Tots els exemplars estudiats, tant juvenils com adults, tenen el mateix nombre de lòbuls parapodials. El peu és curt (aproximadament una cinquena part de la longitud de l’animal) i està ben definit, quedant separat de la base dels parapodis per un solc transversal, els flancs són paral·lels i la vora davantera està una mica enfonsada cap al mig, mentre que la cua és curta i apuntada. Els rinòfors estan situats al terç anterior del cap, estan solcats lateralment i molt enrotllats, de manera que el seu aspecte és gairebé cilíndric. Són relativament petits i tenen papil·les blanques i punts negres similars als de la resta del cos. Els ulls, que consisteixen en un punt de color negre situat dins d’una esfera cristal·lina, tenen la mateixa mida que els punts negres que decoren el cos i estan situats just darrere de cada rinòfor. La papil·la anal està situada al costat dret del cos, just al començament del parapodi, on pot haver-hi una taca negra per sota de la pell.

Biologia
Se suposa que s’alimenta de les algues Caulerpa racemosa var. peltata i Caulerpa webbiana (sobre la qual és una espècie críptica). La posta, dipositada sobre l’alga de la que s’alimenta, és un cordó de color groguenc format per càpsules de 85 micres de diàmetre dins de les quals s’observa un ou groguenc petit (d’unes 55 micres de diàmetre) juntament amb aliment extracapsular de color taronja. L’animal sol dirigir la cua cap amunt, per la qual cosa aquesta sembla un lòbul parapodial més. Quan l’animal està sobre l’alga que s’alimenta, de vegades desenrotlla els lòbuls parapodials i els aixafa contra l’alga, amb la qual cosa es converteix en pràcticament indetectable. Els animals emeten un núvol d’una substància blanc blavosa quan són molestats, presumiblement com a autodefensa.

Etimologia

  • Elysia és un nom que prové del llatí Elyseum: elisi, una “mena de paradís” on, segons les creències del paganisme, havien d’anar les ànimes dels qui, en morir, mereixien aquest premi”. Frieder Sauer comenta que Elysia significa celestial.
  • Manriquei, en honor de César Manrique Cabrera (1919-1992), pintor, escultor, arquitecte i artista espanyol originari de l’illa de Lanzarote, que va compaginar la seva obra amb la defensa dels valors mediambientals de les Illes Canàries, buscant l’harmonia entre el art i la natura com a espai creatiu.

Distribució
Elysia manriquei és relativament comú en les localitats on ha estat mostrejada: Orzola i Arrecife (Lanzarote, Illes Canàries) i Gando i Taliarte (Gran Canària, Illes Canàries), havent estat trobada en diferents èpoques al llarg de l’any.

Cites georeferenciades conegudes de l´espècie: Elysia manriquei
Fonts:
: OBIS
: GROC 2010-2011
: Enric Madrenas
: João Pedro Silva
: Bernard Picton
: GBIF.ORG
: OPK
: VIMAR
: Manuel Ballesteros.
: M@re Nostrum
: Altres fonts
: Marine Regions

Abundància

    Mediterrània occidental:
    Mediterrània oriental:
    Oceà Atlàntic:
Aquesta gràfica mostra la probabilitat d´observació de Elysia manriquei basada en els nostres propis registres.

Altres fotos

Bibliografia

    Bibliografia basada en els treballs de Steve Long, 2006. Bibliography of Opisthobranchia 1554-2000 i Gary McDonald, 2009. Bibliographia Nudibranchia, amb actualitzacions posteriors procedents d´altres fonts.

Més informació

Citeu aquest article com:

Pontes, Miquel, Manuel Ballesteros, Enric Madrenas et al. (2012-2017) "Elysia manriquei" in OPK-Opistobranquis, Published: 18/09/2016, Accessed: 12/12/2017 at (https://opistobranquis.info/ca/UYpKt)

Per poder copiar aquesta cita o fragments de text cal que sigueu un usuari registrat.