Nota taxonòmica: Publicada originalment a molts webs com a Philine aperta (Linnaeus, 1767), ha canviat a Philinopsis miqueli Pelorce, Horst & Hoarau, 2013 i, posteriorment, a Melanochlamys miqueli (veure Zamora-Silva & Malaquias, 2017). Ambdues espècies es diferencien per l’àmbit geogràfic, M.miqueli és mediterrània mentre que P.aperta es troba a Sudàfrica (Price, Gosliner & Valdés 2011). M.miqueli també es confon amb Philine quadripartita però, físicament, Philine és més grossa (fins a 70mm, contra els 13mm de M.miqueli), té el cos de forma trapezoidal en comptes de cilíndric, no té la vora dels paràpodes de color blanc brillant, i els paràpodes estan separats del cos.
Sinònims
Philinopsis miqueli Pelorce, Horst & Hoarau, 2013
Descripció Animal amb el cos cilíndric d’uns 4 mm de diàmetre i una longitud màxima registrada de 13 mm. El cos és translúcid però està cobert per una multitud de petits punts blancs que li donen el seu aspecte blanc uniforme. La vora dels parapodis, l’escut cefàlic i la vora posterior són de color blanc molt més intens, un tret característic d’aquesta espècie. L’escut cefàlic cobreix pràcticament la meitat de la longitud del dors. Té també un escut dorsal posterior (invisible a l’observador) que comença una mica per sota de l’escut cefàlic i s’estén cap a enrere, on acaba en una forma més o menys arrodonida, depenent de l’individu. La base del cos forma una espècie de rotlle obert per la part posterior, que li dóna l’aspecte d’un cilindre buit per darrere. No té flagell a la part posterior. El peu és gairebé tan llarg com el cos i està flanquejat per dos petits parapodis de vora arquejada que estan enganxats al cos. L’orifici genital es troba ubicat a la part posterior dreta del cos, protegit pel parapodi d’aquest costat i l’escut posterior. No disposa de ràdula (una característica evolutiva dels Aglajidae) ni de plaques gàstriques. Disposa d’una conquilla interna, calcificada, molt fina i fràgil que acaba en una espiral d’una volta i mitja i que té una vora engrossida característica d’aquesta espècie. Té una glàndula mucosa en la part anterior del peu i una glàndula a la part posterior d’ús incert, que pot produir una substància groga quan l’animal és molestat, però que s’especula sobre si té finalitats defensives o d’atac (per paralitzar a les seves preses).
Biologia Viu sobre fons rocosos o de còdols entre 1 i 5 metres de profunditat. També es pot trobar en fons de sorra. No es coneix la seva dieta, però els membres de la família Aglajidae són voraços carnívors, alguns dels quals s’alimenten d’altres cefalaspideus (p.e. del gènere Bulla o Haminoea). No s’ha documentat l’alimentació d’aquesta espècie tot i que de les seves característiques anatòmiques s’infereix que s’empassa les seves preses senceres. La posta consisteix en un fi cordó de moc transparent que conté ous de color groc clar. Aquesta espècie forma una espècie de tub que fixa sobre les algues que cobreixen el substrat perquè no quedin a l’atzar de l’onatge. Com els altres Aglajidae disposa d’una glàndula a la part anterior del peu que li permet segregar un flux continu de moc que li permet desplaçar-se ràpidament i fins i tot enterrar fàcilment, pel que pot sobreviure en zones batudes per l’onatge. Aquest rastre de moc també permet als seus congèneres localitzar-lo per reproduir-se. S’ha observat també un comportament de seguiment (trailing) entre dos o més individus, sobre el qual s’ha especulat que una inversió ràpida del primer exemplar li permetria fer una còpula amb el segon. No s’ha observat que sigui capaç de fugir nedant amb els seus parapodis, a diferència d’altres membres de la familia com Aglaja tricolorata o Philinopsis depicta.
Etimologia
Melanochlamys. Del Grec “melan”, negre + “chlamys”, túnica.
Miqueli. Dedicat a en Jean-Pierre Miquel, bussejador, fotògraf i col·leccionista, que va estar involucrat en la descripció científica de l’espècie, proporcionant el material tipus i que també va obtenir la closca interna.
Distribució Aquesta espècie viu a la Mediterrània Occidental, on s’ubica la seva localitat tipus: Calanque du Mugel, Marsella, França. Se la coneix des de les costes espanyoles fins a l’illa de Malta, també al Mar Adriàtic.
Cites georeferenciades conegudes de l´espècie: Melanochlamys miqueli
Altimira, C. (1976). Moluscos testáceos recolectados en el litoral sur de Tarragona (delta del Ebro) (Mediterráneo occidental español). Investigación Pesquera 40: 581-595.
Altimira, C. (1977). Fauna malacológica de Sant Pol de Mar (litoral N de la provincia de Barcelona). Miscelánea Zoológica 4 (1): 23-32.
Avila, C. (1993). Sustancias naturales de moluscos opistobranquios: Estudio de su estructura, origen y función en ecosistemas bentónicos. Tesis Doctoral. Universitat de Barcelona. Universitat de Barcelona.
Ballesteros, M. (2007). Lista actualizada de los opistobranquios (Mollusca: Gastropoda: Opisthobranchia) de las costas catalanas. Spira, 2(3), 163–188.
Ballesteros, M., Madrenas, E., & Pontes, M. (2016). Actualización del catálogo de los moluscos opistobranquios (Gastropoda: Heterobranchia) de las costas catalanas. Spira 6(2016): 1-28.
Ballesteros, M., Madrenas, E., & Pontes, M. (2021). OPK - Opistobranquis [Reference]. https://opistobranquis.info/
Bielecki, S., Cavignaux, G., Crouzet, J. M., & Grall, S. (2011). Des limaces de rêve.
Bucquoy, E., Dautzenberg, P., & Dollfus, G. (1886). Les mollusques marins du Roussillon, Tome I, Gastropodes. J. B. Baillière & fils. Paris: 487-570 pp.; pls. 61-66.
Dacosta, J. M., Pontes, M., Ollé i Callau, A., & Aguilar, L. (2009). Seguiment de mol·luscs opistobranquis a la platja des Caials (Cadaqués, Alt Empordà). Contribució al catàleg del Parc Natural de Cap de Creus. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 40, 107–130. https://doi.org/10.2436/20.8010.01.8
Domènech, A., Ávila, C., & Ballesteros, M. (2006). Opisthobranch molluscs from the subtidal trawling grounds off Blanes (Girona, north-east Spain). J. Mar. Biol. Ass. U.K., 86: 383-389.
Flanders Marine Institute. (2018). Maritime Boundaries Geodatabase: Territorial Seas. Maritime Boundaries Geodatabase. http://www.marineregions.org/
Giribet, G., & Peñas, A. (1997). Fauna malacológica del litoral del Garraf (NE de la Península Ibérica). Iberus 15 (1): 41-93.
Hidalgo, J. C. (1917). Fauna malacológica de España, Portugal y las Baleares. Trabajos Del Museo Nacional de Ciencias Naturales. Serie Zoología (Madrid) 30: 752 Pp.
Long, S. J. (2006). Bibliography of Opisthobranchia 1554-2000. Bayside Books & Press, Tustin, CA, U.S.A. 672p.
Luque, A. A. (1983). Contribución al conocimiento de los gasterópodos marinos de las costas de Málaga y Granada. Iberus 3: 51-74.
McDonald, G. (2009). Bibliographia Nudibranchia. 2nd Online Edition, Annotated. 1072 pp Institute of Marine Sciences, University of California, Santa Cruz. http://escholarship.org/uc/item/8115h0wz
Pelorce, J., Horst, D., & Hoarau, A. (2013). Une nouvelle espèce de la famille Aglajidae (Gastropoda: Opisthobranchia) des côtes de Méditerranée française. Iberus, 31(2): 165-170.
Ros, J. (1973). Opistobranquios (Gastropoda: Euthyneura) del litoral ibérico : Estudio faunístico y ecológico [Tesis Doctoral]. Universitat de Barcelona.
Ros, J. (1978). Distribució en l’espai i en el temps dels opistobranquis iberics, amb especial referencia als del litoral catalá. Butll. Inst. Cat. Hist. Nat., 42 (Sec. Zool., 2): 23-32.
Trainito, E., & Doneddu, M. (2014). Nudibranchi del Mediterraneo (2a). Il Castello.
Trainito, E., & Trainito, S. (2003). Mediterranean harlequins : a field guide to Mediterranean sea slugs. Taphros.
WoRMS Editorial Board. (2021). World Register of Marine Species [Taxonomic Database]. WoRMS. http://www.marinespecies.org
Zamora-Silva, A., & Malaquias, M. A. E. (2017). Molecular phylogeny of the Aglajidae head-shield sea slugs (Heterobranchia: Cephalaspidea): new evolutionary lineages revealed and proposal of a new classification. Zoological Journal of the Linnean Society, 2017, XX, 1–51.
: OBIS
: GROC 2010-2011
: Enric Madrenas
: João Pedro Silva
: Bernard Picton
: GBIF.ORG
: OPK
: VIMAR
: Manuel Ballesteros.
: M@re Nostrum
: Altres fonts
: Marine Regions
