Alimentació i ràdula

Els mol·luscs opistobranquis s’alimenten d’una gran varietat d’organismes que, generalment, no constitueixen aliment per a altres animals. La majoria dels opistobranquis són depredadors, hervíbors o carnívors, però altament especialitzats i que tenen un gust molt selectiu pels organismes que son la seva presa, que sovint es limita a un únic gènere de planta o animal. Generalment, les espècies pertanyents a cada família d’opistobranquis s’alimenten de tipus de preses similars.

La seva especialització alimentària és tal que, per algunes espècies, la metamorfosi de la fase larvària en fase adulta s’ha demostrat que ve provocada per la presència al medi de les espècies de les que s’alimenten. Així, la vida útil d’un opistobranqui pot estar vinculada a la de la seva presa i, per tant, es reconeixen dues categories:

  • Els opistobranquis que s’alimenten de preses efímeres, com els hidrozous, tendeixen a mostrar diverses generacions de vida curta cada any.
  • Els opistobranquis que s’alimenten de preses no estacionals, com les esponges i les mans de mort, poden viure durant un any o més, però tampoc és un tema molt conegut.

La major part dels opistobranquis tenen una cinta de dents anomenada ràdula. Consta d’una estructura molt característica de dents quitinosos i és extremadament important des dels punts de vista taxonòmic i ecològic.

Ràdula de Rostanga rubra

Ràdula de Flabellina affinis

Taxonòmicament, les espècies amb ràdula mostren diferències específiques quant al número de fileres de dents que componen la cinta radular, així com en la forma concreta de cada dent. Aquestes característiques, un cop quantificades, passen a ser la “empremta dactilar” de cada espècie individual i s’expressa amb la “fòrmula radular”.

Malhauradament, l’ús de l’anàlisi radular no sempre és conclusiva per a la identificació d’espècies: Dintre d’un gènere en particular, inclús dins d’una familia en particular,  pot haver una gran variació en el número de dents i/o en la morfologia de cada dent. Per aquest motiu l’anàlisi radular és una ajuda taxonòmica molt important, però no s’ha de fer servir com a única eina per a la identificació d’espècies.

Ecològicament, la ràdula pot ser una eina espècie-específica adaptada a la presa preferida de l’animal. Excepte en els ordres Anaspidea, Sacoglossa i alguns Cephalaspidea, tots els altres opistobranquis son carnívors rossegadors. Habitualment les seves preferències alimentàries son molt concretes i la forma de la ràdula es correspon bé amb aquests gustos. Molts opistobranquis disposen d’un parell de mandíbules, anteriors a la ràdula, que els permeten capturar l’aliment que rosseguen.

Els nudibranquis doridacis tenen la zona radular ample, amb moltes dents, per poder rossegar i empassar-se els bocins d’esponges marines dels què s’alimenten. Per contra, la ràdula dels doridacis fanerobranquis és una mica més estreta degut a la natura filamentosa i articulada del seu aliment. Amb algunes excepcions, cap dòrid té unes mandíbules fortes. Per contra, la majoria dels nudibranquis eolidacis i alguns dendronotacis s’alimenten d’hidrozous i briozous, així que tenen ràdules estretes però mandíbules fortes. Dins qualsevol d’aquests grups hi ha amples variacions en les ràdules, generalment lligades a les preferències alimentàries.

Els opistobranquis sense ràdula s’alimenten de formes diverses, alguns es mengen les seves preses senceres (com fa el gènere Melibe), altres en xuclen el contingut (com fan els gèneres Doriopsilla, Dendrodoris i Phyllidiopsis) amb l’ajuda d’una mena de “bombes bucals” molt especialitzades.

Dins el subordre Sacoglossa, les dents gastades i velles cauen i queden emmagatzemades dins un espai en forma de sac a la boca, origen del nom del grup. Encara no s’ha entès quin és l’avantatge de guardar les dents velles. La ràdula d’aquest grup consisteix en una única filera de dents que es situen en posició de “punxar” les càpsules d’ous d’altres opistobranquis o cèl·lules d’algues.

Per complementar la seva dieta, alguns sacoglosssos (com ara Elysia timida) retenen els cloroplasts  provinents de les algues de les què s’alimenten (els cloroplasts son els orgànuls intracel·lulars responsables de la fotosíntesi a les plantes) de forma que continuen funcionant durant un temps dins el seu aparell digestiu (que sol tenir la pell transparent) i produïnt sucres que son absorbits i consumits per l’animal. Alguns dendronotacis i eolidacis de zones tropicals poden tenir algues simbionts als seus teixits (com fan els coralls tropicals), amb una funció semblant a la dels cloroplasts.

Alguns Cephalaspidea de la familia Aglajidae no tenen ràdula, però en canvi disposen d’una massa bucal molt musculada que els permet atacar ràpidament les seves preses i empassar-se-les senceres.

Els Notaspidea disposen de fortes mandíbules i ràdules petites i fines, composades habitualment per unes 200 dents disposades en una sola filera. Se sap poc de quines són les seves preses preferides, però algunes espècies s’han trobat associades a determinats tunicats i esponges.

Els Anaspidea tenen ràdules llargues i amples, aptes per pasturar les algues de les que s’alimenten.

Alguns gèneres d’opistobranquis i el seu aliment

  • Hidrozous Doto, Hancockia, Flabellina, Facelina, Godiva,  Caloria, Eubranchus, Cuthona, Embletonia, Tergipes
  • AnèmonesAeolidia, Aeolidiella, Spurilla
  • Coralls tousTritonia
  • Plomes de marArmina
  • Gorgònies Tritonia
  • Esponges calcàriesAegires
  • Esponges no calcàries Cadlina, Chromodoris, Hypselodoris, Rostanga, Doris, Aldisa, Discodoris, Geitodoris, Platydoris, Jorunna, Thordisa, Peltodoris, Dendrodoris, Doriopsilla, Phyllidia
  • Briozous – Okenia, Onchidoris, Polycera, Tambja, Limacia, Crimora, Janolus
  • AscídiesOkenia
  • Crustacis planctònics Tethys?
  • Ous de peixos i cefalòpodes Calma
  • Ous d’opistobranquisFavorinus
  • Altres opistobranquisRoboastra, Gymnodoris, Facelina?
  • Kamptozous (Entoproctes)Trapania