Respiració, cerata i brànquies

Els llimacs de mar respiren mitjançant estructures anatòmiques diverses, que varien segons el grup al qual pertanyen. Com que viuen en un medi aquàtic, obtenen l’oxigen dissolt a l’aigua i eliminen el diòxid de carboni a través de superfícies adaptades per a l’intercanvi gasós. En alguns grups, aquesta funció es duu a terme principalment mitjançant brànquies especialitzades; en d’altres, hi intervenen els cerata o una part important de la superfície del cos.

Les brànquies dels doridacis

Una de les estructures respiratòries més característiques dels nudibranquis doridacis és el plomall branquial, situat a la part dorsal posterior del cos, habitualment al voltant de l’anus. Està format per prolongacions ramificades que augmenten la superfície disponible per a l’intercanvi de gasos amb l’aigua.

Les brànquies poden presentar formes i graus de ramificació diferents segons l’espècie. En alguns doridacis, el plomall branquial es pot retreure dins d’una cavitat protectora quan l’animal se sent amenaçat; en d’altres, les brànquies romanen exposades. Aquesta diferència permet distingir tradicionalment els doridacis amb brànquies retràctils, anomenats criptobranquis, dels que no les poden amagar completament, coneguts com a fanerobranquis.

Els fil·lidacis constitueixen una excepció destacable: no presenten el plomall branquial perianal típic de molts altres doridacis i tenen estructures respiratòries laterals especialitzades.

Els cerata: respiració, digestió i defensa

Els cerata són prolongacions del tegument que sobresurten del dors i, en molts casos, es disposen en fileres o grups als costats del cos. Són especialment característics dels nudibranquis aeolidacis, tot i que també apareixen en altres llinatges de llimacs de mar.

En els aeolidacis, els cerata tenen un paper important en la respiració. La seva paret, relativament prima, i la gran superfície que ofereixen faciliten la difusió de l’oxigen des de l’aigua cap a l’hemolimfa, el fluid circulatori dels mol·luscs, i l’eliminació del diòxid de carboni. Per aquesta funció, sovint es descriuen com a brànquies secundàries, encara que no siguin brànquies en sentit anatòmic estricte.

Els cerata també participen en altres funcions. En molts aeolidacis, cadascun conté una prolongació de la glàndula digestiva, relacionada amb el processament i la distribució dels nutrients. En nombroses espècies, a més, l’extrem dels cerata presenta un cnidosac, una estructura especialitzada on s’acumulen nematocists procedents de les preses cnidàries. Aquestes càpsules urticants poden conservar la seva funcionalitat i ser utilitzades com a mecanisme defensiu.

Alguns llimacs de mar poden desprendre’s voluntàriament de part dels cerata quan són molestats o atacats. Aquest fenomen, anomenat autotomia, pot actuar com una estratègia de distracció davant dels depredadors. Els cerata perduts es poden regenerar posteriorment.

Altres formes de respiració

No tots els llimacs de mar presenten un plomall branquial dorsal o cerata. En altres grups, les brànquies poden estar situades dins la cavitat paleal, sota el mantell o al costat del cos. La seva disposició reflecteix la diversitat anatòmica dels diferents llinatges de gasteròpodes marins.

Alguns sacoglossos, per exemple, tenen prolongacions laterals del cos anomenades parapodis. Aquestes estructures poden augmentar la superfície exposada a l’aigua i contribuir a l’intercanvi gasós. En altres espècies, la forma aplanada del cos i la superfície tegumentària tenen un paper important en la respiració.

Així, les brànquies, els cerata, els parapodis i la superfície corporal representen diferents solucions anatòmiques que permeten als llimacs de mar obtenir l’oxigen dissolt a l’aigua. La seva diversitat és un bon exemple de com l’anatomia d’aquests gasteròpodes s’ha adaptat als diferents modes de vida marins.

Referències

• Dean, L. J., & Prinsep, M. R. (2017). The chemistry and chemical ecology of nudibranchs. Natural Product Reports, 34(12), 1359–1390. https://doi.org/10.1039/C7NP00041C
• Potts, G. W. (1981). The anatomy of respiratory structures in the dorid nudibranchs, Onchidoris bilamellata and Archidoris pseudoargus, with details of the epidermal glands. Journal of the Marine Biological Association of the United Kingdom, 61(4), 959–982. https://doi.org/10.1017/S0025315400023080
• Wägele, H., & Klussmann-Kolb, A. (2005). Opisthobranchia (Mollusca, Gastropoda)—More than just slimy slugs. Shell reduction and its implications on defence and foraging. Frontiers in Zoology, 2, Article 3. https://doi.org/10.1186/1742-9994-2-3

Citeu aquest article com: