Euthecosomata

Els euthecosomata són opistobranquis pelàgics, nedadors i holoplanctònics que passen tota la seva vida en fase planctònica. El seu nom es refereix al fet que tenen el cos protegit per una conquilla calcificada o theca (caixa en grec). Com una adaptació a la vida pelàgica, els euthecosomata tenen unes expansions del peu que els permeten usar-les com aletes de natació. Per aquesta raó, reben comunament el nom de papallones marines.

La conquilla calcificada podria ser espiralada com en les espècies del gènere Limacina o amb forma de tub cònic o piramidal, com en les espècies dels gèneres Cavolinia i Clio, però la conquilla és sempre fràgil, de baixa consistència, per reduir el pes de l’animal i facilitar la seva suspensió en aigua. També poden tenir un opercle corni, generalment amb espines, utilitzat per tancar completament i protegir a l’animal dins de la conquilla.

Styliola subula, un Euthecosomata

El cap dels euthecosomata té un parell de tentacles amb finalitats olfactives anomenats rinòfors. La cavitat palial està ben desenvolupada en aquest grup, però generalment no tenen una brànquia, sinó que respiren a través de l’epiteli del mantell. La radula té entre 3 i 5 dents per fila i el tracte digestiu té una mena de plaques masticadores per moldre els aliments ingerits.

Biologia

Els euthecosomata són grans nedadors i s’ha calculat que poden nedar a una velocitat de fins a 45 cm per segon. Les migracions verticals diàries són comuns en la majoria de les espècies de euthecosomata. Algunes espècies epipelàgiques com Clio pyramidata realitzen migracions verticals diàries a la columna d’aigua de fins a 1.000 m, per la qual cosa durant el dia viuen aproximadament a aquesta profunditat, mentre que cada nit pugen a nivells més superficials per alimentar-se. En altres espècies s’ha observat que, encara que els adults es troben en aigües profundes, els juvenils tendeixen a viure en aigües poc profundes.

Els euthecosomata són micrófags que s’alimenten de plàncton microscòpic (dinoflagel·lats, diatomees, radiolaris, foraminífers, etc.) que es dirigeixen a la boca amb les aletes natatòries i l’epiteli ciliat. L’aliment consisteix en fitoplàncton que és retingut per la mucositat, formant un cordó que s’introdueix a la boca.

Els euthecosomata són hermafrodites i quan dos individus es troben tots dos es fecunden mútuament. Després de la fertilització, els ous s’alliberen a l’aigua dins d’una substància gelatinosa o mucosa. Les càpsules ovígeres poden produir, a l’eclosionar, larves veligeres amb o sense conquilla. L’etapa larval pot durar de 45 a 90 dies i els adults viuen entre 1 i 2 anys.

L’acidificació progressiva de les aigües marines com a resultat de l’augment dels nivells atmosfèrics de CO2 afecta molt negativament la taxa de supervivència dels eutecosomats (no poden desenvolupar una conquilla adequada) i hi ha la teoria que, per aquesta raó, els mars del sud aviat seran inhabitables per a aquestes espècies de testacis si la tendència actual continua.

Distribució
Els euthecosomata, com moltes altres espècies de plancton marí, solen tenir una àmplia distribució geogràfica que depèn en gran mesura dels corrents oceànics. Es poden trobar des d’aigües polars fins a mars tropicals però hi ha canvis freqüents de grandària i morfologia de moltes espècies, relacionats amb la seva ubicació geogràfica, la qual cosa ha donat lloc a considerar moltes formes o subespècies. Els euthecosomata de la costa catalana es citen principalment a partir de conquilles buides varades a les platges després de les tempestes o son recollits ocasionalment per vaixells comercials d’arrossegament.

Classificació
Es coneixen bastants espècies de euthecosomata a nivell mundial. Es classifiquen principalment per la forma de les conquilles, mentre que altres trets com la forma de les aletes, el mantell o els apèndixs orals són secundaris.

La taxonomia actual dels Euthecosomata proposada per Bouchet et al. (2017) i publicat a WoRMS és:

Euthecosomata Meisenheimer, 1905

Cavolinioidea J. E. Gray, 1850 (1815)
- Cavoliniidae J. E. Gray, 1850 (1815)
  - Cavoliniinae J. E. Gray, 1850 (1815)
    - Cavolinia Abildgaard, 1791
    - Diacavolinia van der Spoel, 1987
  - Diacriinae Rampal, 2019
    - Diacria J. E. Gray, 1840
    - Telodiacria Rampal, 2019
  - Vaginellinae A. W. Janssen, 2020
- Cliidae Jeffreys, 1869
  - Clio Linnaeus, 1767
- Creseidae Rampal, 1973
  - Boasia Dall, 1889
  - Creseis Rang, 1828
  - Styliola Gray, 1847
- Cuvierinidae van der Spoel, 1967
  - Cuvierina Boas, 1886
- Hyalocylidae A. W. Janssen, 2020
  - Hyalocylis Fol, 1875
Limacinoidea Gray, 1840
- Heliconoididae Rampal, 2019
  - Heliconoides A. d’Orbigny, 1835
- Limacinidae Gray, 1840
  - Limacina Bosc, 1817
- Thieleidae Rampal, 2019
  - Thielea Strebel, 1908