La reproducció dels llimacs de mar presenta una gran diversitat de comportaments i estratègies, adaptats als diferents hàbitats i modes de vida d’aquests gasteròpodes. Encara que moltes espècies comparteixen característiques reproductives, no existeix un únic model vàlid per a tots els grups.
Felimare tricolor reproduïnt-se, per Miquel Pontes
Hermafroditisme i aparellament
La majoria dels nudibranquis són hermafrodites simultanis, és a dir, cada individu disposa d’aparell reproductor masculí i femení funcionals. Aquesta característica també és habitual en altres grups de llimacs de mar. Tanmateix, tenir tots dos sexes no significa que es puguin reproduir necessàriament per autofecundació: en moltes espècies, la reproducció habitual implica l’intercanvi d’espermatozoides entre dos individus (Pola & González-Duarte, 2008; Taraporevala et al., 2022).
Durant l’aparellament, els animals es col·loquen en una posició que permet transferir els espermatozoides a l’aparell reproductor de la parella. En molts nudibranquis, l’intercanvi és recíproc, de manera que tots dos individus poden actuar simultàniament com a donants i receptors d’esperma. En altres grups, però, s’han observat estratègies diferents, com la transferència unilateral d’esperma o la inseminació hipodèrmica, en què els espermatozoides s’introdueixen a través de la paret corporal de la parella (Anthes & Michiels, 2007).
La fecundació és generalment interna. Els espermatozoides poden quedar emmagatzemats dins del sistema reproductor i utilitzar-se posteriorment per fecundar els òvuls. Això permet que la posta es produeixi després de l’aparellament, sense necessitat que la parella continuï present.
Les postes d’ous
Després de la fecundació, els ous es dipositen a l’exterior del cos, generalment envoltats de càpsules i incorporats a una matriu gelatinosa que contribueix a protegir els embrions. La forma i l’estructura de les postes varien considerablement entre espècies i poden ser útils per a la seva identificació.
Molts nudibranquis ponen els ous en forma de cintes gelatinoses, sovint enrotllades en espiral i adherides al substrat. Aquestes cintes poden contenir nombroses càpsules, cadascuna amb un o diversos embrions, segons l’espècie. Les postes se solen trobar sobre roques, algues, organismes sèssils o altres superfícies submergides.
Altres llimacs de mar presenten postes diferents. Les llebres de mar, per exemple, poden dipositar llargues cordes gelatinoses que contenen milers d’ous. La mida de la posta, el nombre d’ous i la seva dimensió individual varien segons l’espècie i l’estratègia reproductiva. En general, les espècies que produeixen larves planctòniques alimentàries tendeixen a invertir en un nombre elevat d’ous relativament petits, mentre que les que produeixen cries més desenvolupades solen destinar més recursos a cada embrió (Krug et al., 2015).
Del desenvolupament embrionari a la larva
Un cop dipositats, els embrions es desenvolupen dins de les càpsules. Durant aquest procés passen per diverses etapes del desenvolupament embrionari i, en moltes espècies, formen una larva velígera abans de sortir de l’ou.
La larva velígera presenta una estructura ciliada anomenada vel, que li permet nedar i generar corrents d’aigua. En moltes espècies també conserva una petita conquilla larvària, que es perd durant la metamorfosi en els llinatges de llimacs que no tenen conquilla en l’edat adulta.
En les espècies amb desenvolupament planctotròfic, les larves passen un període al plàncton i s’alimenten de partícules o microorganismes, com ara microalgues. Durant aquesta fase poden ser transportades pels corrents marins, fet que afavoreix la dispersió i la colonització de nous hàbitats.
La durada de la fase planctònica varia segons l’espècie i les condicions ambientals. Abans d’assentar-se al fons, algunes larves responen a estímuls químics relacionats amb el substrat o amb els organismes que constitueixen el seu futur aliment. L’assentament va seguit de la metamorfosi, durant la qual la larva es transforma en un juvenil amb l’organització corporal pròpia de l’espècie adulta.
Desenvolupament directe i altres estratègies
No tots els llimacs de mar passen per una fase planctònica lliure. En les espècies amb desenvolupament lecitotròfic, l’embrió depèn principalment de les reserves nutritives del rovell de l’ou i la fase larvària pot ser curta i no alimentària. En alguns casos, el desenvolupament i la metamorfosi es completen dins de la càpsula, de manera que de l’ou emergeix directament un juvenil, sense una etapa planctònica lliure.
Aquestes estratègies solen implicar diferències en la dispersió potencial i en la inversió reproductiva. Les larves planctotròfiques poden dispersar-se àmpliament, mentre que el desenvolupament directe acostuma a limitar més la dispersió inicial de la descendència. No obstant això, la relació entre el tipus de desenvolupament i la dispersió efectiva depèn també dels corrents marins, de l’ecologia de l’espècie i de les condicions de supervivència (Krug et al., 2015).
En alguns sacoglossos s’han documentat, a més, variacions en el tipus de desenvolupament larvari dins d’una mateixa espècie. Aquest fenomen, conegut com a poecil·logonia, mostra que les estratègies reproductives poden ser més flexibles del que suggeriria un model únic de cicle vital.
En conjunt, la reproducció dels llimacs de mar combina diferents sistemes d’aparellament, formes de posta i modalitats de desenvolupament embrionari i larvari. Aquesta diversitat influeix en la dispersió, la colonització de nous hàbitats i la supervivència de les poblacions, i constitueix un dels aspectes més interessants de la biologia d’aquests gasteròpodes.
Referències
- Anthes, N., & Michiels, N. K. (2007). Reproductive morphology, mating behavior, and spawning ecology of cephalaspid sea slugs (Aglajidae and Gastropteridae). Invertebrate Biology, 126(4), 335–365. https://doi.org/10.1111/j.1744-7410.2007.00096.x
- Krug, P. J., Vendetti, J. E., Ellingson, R. A., Trowbridge, C. D., Hirano, Y. M., Trathen, D. Y., Rodriguez, A. K., Swennen, C., Wilson, N. G., & Valdés, Á. A. (2015). Species selection favors dispersive life histories in sea slugs, but higher per-offspring investment drives shifts to short-lived larvae. Systematic Biology, 64(6), 983–999. https://doi.org/10.1093/sysbio/syv046
- Pola, M., & González-Duarte, M. M. (2008). Is self-fertilization possible in nudibranchs? Journal of Molluscan Studies, 74(3), 305–308. https://doi.org/10.1093/mollus/eyn019
- Taraporevala, N. F., Lesoway, M. P., Goodheart, J. A., & Lyons, D. C. (2022). Precocious sperm exchange in the simultaneously hermaphroditic nudibranch, Berghia stephanieae. Integrative Organismal Biology, 4(1), obac030. https://doi.org/10.1093/iob/obac034
Citeu aquest article com:
Pontes, Miquel (2025) "Reproducció" a OPK-Opistobranquis. Publicat: 25/12/2012. Accedit: 21/10/2026. Disponible a (https://opistobranquis.info/ca/?p=5801)
