Coloració: Estratègia de defensa

La gran diversitat de colors i patrons dels llimacs de mar és una de les característiques que més criden l’atenció d’aquests animals. Des d’espècies gairebé invisibles sobre el substrat fins a d’altres amb colors intensos i contrastats, la coloració pot tenir un paper important en la relació amb els depredadors. Segons l’espècie i el seu entorn, pot ajudar a passar desapercebut, advertir d’una possible defensa o imitar l’aspecte d’altres organismes.

Camuflatge o cripsi: passar desapercebut

Molts llimacs de mar presenten colors i formes que es confonen amb l’entorn on viuen. Algunes espècies s’assemblen a les algues, les esponges o els hidrozous sobre els quals es desplacen o s’alimenten. Aquesta semblança, coneguda com a coloració críptica, dificulta que els depredadors les detectin. En aquests casos, no només hi contribueix el color, sinó també la forma del cos, la textura i la manera com l’animal es col·loca sobre el substrat.

Aposematisme: colors que adverteixen

Altres espècies presenten colors vius, contrastos marcats o patrons fàcilment recognoscibles. Aquesta coloració pot actuar com un senyal d’advertiment, un fenomen conegut com a aposematisme. En determinades espècies, aquests senyals indiquen als possibles depredadors que l’animal pot resultar tòxic, tenir un gust desagradable o disposar de mecanismes defensius. Quan un depredador aprèn a associar aquests colors amb una experiència desagradable, pot evitar atacar animals amb un aspecte semblant.

Mimetisme: semblar-se a altres organismes

En alguns casos, la coloració i la forma corporal poden fer que un llimac de mar s’assembli a un altre organisme. Aquesta semblança pot contribuir a evitar que sigui reconegut com una presa, especialment quan recorda una espècie que els depredadors eviten.

Aquest fenomen s’anomena mimetisme, però no s’ha de confondre amb el camuflatge: mentre que el camuflatge ajuda a confondre’s amb l’entorn, el mimetisme implica assemblar-se a un altre organisme.

Cleptocnídia: aprofitar les defenses de les preses

Alguns nudibranquis, especialment els aeolidacis, han desenvolupat una estratègia defensiva extraordinària: la cleptocnídia, que consisteix a retenir estructures urticants dels organismes dels quals s’alimenten i aprofitar-les per a la seva pròpia protecció.

Molts aeolidacis depreden cnidaris, com ara hidrozous, que disposen de nematocists, càpsules microscòpiques capaces de projectar un filament urticant. Durant la digestió, alguns nematocists que no s’han disparat poden travessar les ramificacions de la glàndula digestiva i arribar als cnidosacs, unes estructures especialitzades situades als extrems dels cerata. Allí són seleccionats i emmagatzemats en cèl·lules especialitzades anomenades cnidòfags, i poden conservar la capacitat urticant.

Quan l’animal és amenaçat, aquests nematocists retinguts poden contribuir a la seva defensa. Els cerata poden actuar com a estructures defensives i, en algunes espècies, desprendre’s del cos mitjançant un procés conegut com a autotomia. D’aquesta manera, el nudibranqui aprofita una part de les defenses de les seves preses en lloc de dependre exclusivament de mecanismes propis.

Conclusió

Els nudibranquis doridacis i aeolidacis ofereixen exemples especialment interessants d’aquesta diversitat. Entre els doridacis hi ha espècies amb patrons intensos i contrastats, mentre que d’altres es confonen amb les esponges de què s’alimenten. Entre els aeolidacis, algunes espècies es camuflen entre els hidrozous sobre els quals viuen, i d’altres presenten colors ben visibles.

En definitiva, la coloració dels llimacs de mar no respon a una única funció. El camuflatge, l’aposematisme, el mimetisme i la relació entre els colors i les defenses constitueixen estratègies diferents que contribueixen a explicar la seva extraordinària diversitat cromàtica.

Referències

• Dean, L. J., & Prinsep, M. R. (2017). The chemistry and chemical ecology of nudibranchs. Natural Product Reports, 34(12), 1359–1390. https://doi.org/10.1039/C7NP00041C
• Haber, M., Cerfeda, S., Carbone, M., Calado, G., Gaspar, H., Neves, R., Maharajan, V., Cimino, G., Gavagnin, M., Ghiselin, M. T., & Mollo, E. (2010). Coloration and defense in the nudibranch gastropod Hypselodoris fontandraui. The Biological Bulletin, 218(2), 181–188. https://doi.org/10.1086/BBLv218n2p181
• Rudman, W. B. (1991). Purpose in pattern: The evolution of colour in chromodorid nudibranchs. Journal of Molluscan Studies, 57(Supplement 4), 5–21. https://doi.org/10.1093/mollus/57.Supplement_Part_4.5
• van den Berg, C. P., Santon, M., Endler, J. A., Drummond, L., Dawson, B. R., Santiago, C., Weber, N., & Cheney, K. L. (2024). Chemical defences indicate bold colour patterns with reduced variability in aposematic nudibranchs. Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences, 291(2027), Article 20240953. https://doi.org/10.1098/rspb.2024.0953
• Winters, A. E., Wilson, N. G., van den Berg, C. P., How, M. J., Endler, J. A., Marshall, N. J., White, A. M., Garson, M. J., & Cheney, K. L. (2018). Toxicity and taste: Unequal chemical defences in a mimicry ring. Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences, 285(1880), Article 20180457. https://doi.org/10.1098/rspb.2018.0457

Citeu aquest article com: