Òrgans sensorials i rinòfors

Els llimacs de mar viuen en un medi on els estímuls químics i el contacte tenen un paper fonamental per interpretar l’entorn. Per localitzar l’aliment, reconèixer possibles parelles reproductores o detectar situacions de perill, disposen de diversos òrgans sensorials, especialment desenvolupats a la regió anterior del cos. La seva forma i disposició varien entre els diferents grups, d’acord amb la seva biologia i manera de viure.

Detail of anaspidean (Aplysia punctata) rhinophores
with the shape of rabbit ears

Els rinòfors: el sentit de l’olfacte sota l’aigua

Els rinòfors són dos apèndixs sensorials situats habitualment a la part dorsal del cap, darrere dels tentacles orals quan aquests són presents. Són especialment visibles en els nudibranquis i constitueixen un dels trets més característics d’aquest grup. Malgrat el seu aspecte, no són òrgans respiratoris: intervenen principalment en la quimiorrecepció, és a dir, en la detecció de substàncies químiques presents a l’aigua.

Mitjançant els rinòfors, molts llimacs de mar poden detectar senyals químics relacionats amb l’aliment i reconèixer substàncies alliberades per altres individus, inclosos possibles companys reproductors. En determinades espècies, aquests senyals també els ajuden a localitzar organismes concrets dels quals s’alimenten. Per exemple, s’ha demostrat experimentalment que el nudibranqui tropical Phestilla sibogae utilitza estímuls químics per localitzar i reconèixer els coralls del gènere Porites, dels quals s’alimenta.

La forma dels rinòfors és molt variable. Poden ser llisos, tenir petits tubercles o presentar plecs i làmines transversals que augmenten la superfície de l’epiteli sensorial. En molts doridacis, aquesta part de l’anatomia és especialment evident i pot tenir una forma lamel·lada. En algunes espècies, els rinòfors es poden retreure dins d’unes cavitats protectores, mentre que en d’altres no disposen d’aquest mecanisme. El nombre, la forma i la disposició de les làmines, així com la presència de cavitats retractores, són caràcters útils per diferenciar espècies i grups taxonòmics.

Els tentacles orals i el tacte

Molts llimacs de mar també presenten un parell de tentacles orals a la part anterior del cap. A més d’intervenir en la percepció del contacte, poden detectar estímuls químics a poca distància o directament sobre el substrat. En diverses espècies, els rinòfors i els tentacles orals tenen funcions sensorials complementàries: els primers són especialment importants en la detecció de senyals químics a distància, mentre que els segons intervenen més en la percepció per contacte. Aquesta divisió funcional, però, no és idèntica en tots els grups.

Altres regions del cos també poden contenir cèl·lules sensorials capaces de detectar el contacte i els canvis de l’entorn. Per tant, encara que els rinòfors siguin els òrgans més fàcils d’identificar, no són els únics que intervenen en la percepció sensorial.

Els ulls i l’orientació

Els ulls dels nudibranquis són petits i se situen generalment sota els teixits de la regió cefàlica, a prop dels centres nerviosos. La seva capacitat visual és limitada en comparació amb la d’altres animals, però no necessàriament es redueix a distingir claror i foscor. Un estudi experimental amb Berghia stephanieae va demostrar que aquesta espècie pot respondre a estímuls visuals amb una certa informació espacial i orientar els seus desplaçaments en funció d’aquests estímuls. La resposta, a més, varia segons l’estat nutricional de l’animal i la presència d’olors relacionades amb l’aliment. Encara cal investigar fins a quin punt aquestes capacitats són compartides per altres espècies.

Com passa en altres mol·luscs, els estatocists són petits òrgans interns relacionats amb l’equilibri i l’orientació del cos. Juntament amb els receptors tàctils i químics, contribueixen a coordinar els moviments i a respondre a les condicions de l’entorn.

En conjunt, els òrgans sensorials dels llimacs de mar formen un sistema divers i especialitzat. L’estudi de la seva anatomia permet entendre millor com es mouen, com localitzen l’aliment i com interactuen amb altres organismes i amb el medi on viuen.

Referències

• Göbbeler, K., & Klussmann-Kolb, A. (2007). A comparative ultrastructural investigation of the cephalic sensory organs in Opisthobranchia (Mollusca, Gastropoda). Tissue and Cell, 39(6), 399–414. https://doi.org/10.1016/j.tice.2007.07.002
• Murphy, B. F., & Hadfield, M. G. (1997). Chemoreception in the nudibranch gastropod Phestilla sibogae. Comparative Biochemistry and Physiology Part A: Physiology, 118(3), 727–735. https://doi.org/10.1016/S0300-9629(97)00014-5
• Quinlan, P. D., & Katz, P. S. (2023). State-dependent, visually guided behaviors in the nudibranch Berghia stephanieae. Journal of Experimental Biology, 226(18), jeb245213. https://doi.org/10.1242/jeb.245213

Citeu aquest article com: