No tots els nudibranquis son carnívors

Al juliol de 2020 es va publicar a la prestigiosa revista Marine Ecology Progress Series (MEPS) un interessant  article (Camps-Castellà et al., 2020) que, sota un títol aparentment trivial, anuncia un canvi de paradigma: “No tots els nudibranquis son carnívors”.

Els nudibranquis (Mollusca, Nudibranchia) han estat considerats tradicionalment com un dels grups de predadors més altament especialitzats (Megina & Cervera 2003) i, de fet, han estat classificats en quatre grups en base a la seva alimentació: menjadors d’esponges, menjadors de briozous, menjadors de hidraris i un altre grup “miscel·lani” amb una dieta que inclou altres animals com tunicats i, fins i tot, altres nudibranquis o les seves postes. Així doncs els nudibranquis, com a grup, es consideraven carnívors (Clark, 1975; Wagner et al. 2009).

L’article que comentem aquí estudia el cas d’un nudibranqui minúscul anomenat Polycerella emertoni que es va trobar en aigües de Delta de l’Ebre associat al briozou Amathia verticillata (Camps & Prat, 2018) i del què se suposava que s’alimentava.

El nudibranquio Polycerella emertoni. Foto de Manuel Ballesteros

El nudibranqui Polycerella emertoni. Foto de Manuel Ballesteros

El briozoo Amathia verticillata. Foto de Miquel Pontes

El briozou Amathia verticillata. Foto de Miquel Pontes

Pot semblar molt fàcil determinar de què s’alimenta un nudibranqui, però en realitat no ho és, sobretot quan l’animal mesura 3-4 mm i viu perfectament camuflat sobre el substrat. Sabem que molts nudibranquis que viuen sobre esponges s’alimenten d’elles, que molts dels que viuen sobre hidraris s’alimenten d’aquests, que molts dels que viuen sobre briozous s’alimenten d’ells i que molts dels que viuen a la sorra s’alimenten de multitud d’organismes que viuen en aquest mitjà. Llavors ¿per què un nudibranqui més que viu sobre un briozou no anava a alimentar-se d’ell?

El descobriment

Les primeres sospites van aparèixer arran d’un petit vídeo gravat amb un microscopi en què s’observava al nudibranqui alimentar-se. Aquest aparentment rosegava el briozou, però el teixit del briozou apareixia indemne. Però, si el suposat aliment no era rosegat ¿no seria perquè el nudibranqui realment no s’alimentava d’ell sinó que potser menjava alguna cosa que no es veia? Què podria ser?

 

Polycerella emertoni sobre Amathia verticillata, vídeo de Judith Camps © 2018

 

Per determinar aquest punt es va utilitzar una combinació de mètodes, incloent anàlisi d’isòtops estables juntament amb models bayesians de mescla, examen dels continguts estomacals i enregistrament en vídeo de l’alimentació de l’animal. També es va dur a terme una anàlisi radular per determinar possibles relacions de la morfologia radular amb el comportament alimentari de l’animal i, finalment, durant més d’un any es va dur a terme un estudi de l’abundància estacional, tant del briozou com del nudibranqui, per determinar la naturalesa i l’estabilitat de la seva associació.

Els resultats

Contràriament al que es creia, els resultats del treball demostren que el nudibranqui Polycerella emertoni és un microherbívor que s’alimenta del perifiton que recobreix el briozou Amathia verticillata (fins a un 99% de la dieta segons els resultats). Aquest perifiton està compost per diverses espècies d’algues microscòpiques anomenades diatomees que es van trobar en el contingut estomacal de l’nudibranqui.

Diatomeas obtenidas del biofilm de Amathia verticillata. Foto de SEM por Manuel Ballesteros

Diatomees obtingudes del biofilm d’Amathia verticillata. Foto de SEM per Manuel Ballesteros

Les diatomees són una classe d’algues unicel·lulars caracteritzades per tenir una coberta de sílice anomenada frústul. Aquests frústuls tenen gran varietat de formes i dissenys, alguns molt bells. La majoria de les diatomees són pelàgiques (viuen en aigües lliures) però algunes espècies són bentòniques (viuen sobre el fons marí). Les diatomees són especialment importants pels oceans, ja que proporcionen prop de el 45% del total de la producció primària oceànica, la base de la vida marina, i es troben en tots els mars, des dels pols (on hi ha poques espècies però en grans quantitats) fins als tròpics (on hi ha major nombre d’espècies però en menor quantitat).

Hi ha més nudibranquis herbívors?

Hi ha molt poca informació sobre les adaptacions de la morfologia radular a l’estratègia d’alimentació dels nudibranquis (Nybakken & McDonald, 1981), per tant, les percepcions generals sobre l’ecologia tròfica i la biologia de el grup necessiten ser reevaluades (Todd et al. 2001).

Radula del nudibranquio Polycerella emertoni. Foto de SEM por Judith Camps

Ràdula del nudibranqui Polycerella emertoni. Foto de SEM per Judith Camps

Els resultats de l’estudi del nudibranqui Polycerella emertoni evidencien una fórmula radular i una morfologia característica que, comparada amb altres espècies de nudibranquis semblants, suggereixen la presència de múltiples estratègies d’alimentació: no tots mengen el mateix tipus d’aliment.

La literatura existent (veure la compilació de McDonald & Nybakken, 1997) sol confondre el substrat amb l’aliment (encara que en molts casos és el mateix). És un tema espinós a causa de la dificultat d’estudi (animals de mida petita, aparició estacional o ocasional, recol·lecció difícil i costosa mitjançant bussejadors) i, per tant, hi ha molt pocs treballs ecològics sobre el tema. Destaquem una publicació sobre l’heterobranqui Tylodina perversa (veure Becerro et al., 2003) que apuntava en el mateix sentit que el present treball.

Beneficis mutus

Encara que l’estudi demostra que el nudibranqui no s’alimenta del briozou, l’associació entre el nudibranqui i el briozou suggereix una certa simbiosi entre tots dos: el primer es camufla sobre el segon, alhora que es beneficia d’una dispersió millorada ja que el briozou es trenca amb facilitat, i cada tros (amb els seus nudibranquis associats) reté la capacitat de seguir creixent allà on les condicions mediambientals li ho permetin (Amathia verticillata és ben coneguda per la seva capacitat de créixer ràpidament al casc d’embarcacions –fouling– i altres estructures marines). D’altra banda, l’eliminació del perifiton que recobreix al briozou, en la qual el nudibranqui és part activa, pot tenir efectes positius en el cicle reproductiu del briozou (Dahms et al, 2004), millorant així la seva supervivència i facilitant la seva dispersió.

L’article original es pot sol·licitar directament als autors, prement aquí.

Referències

  • Becerro, M. A., Turón, X., Uriz, M. J., & Templado, J. (2003) Can a sponge feeder be an herbivore? Tylodina perversa (Gastropoda) feeding on Aplysina aerophoba (Demospongiae). Biological Journal of the Linnean Society, 78(4): 429-438. DOI: https://doi.org/10.1046/j.0024-4066.2002.00165.x
  • Camps, J. & Prado, P. (2018) Polycerella emertoni associated to Amathia verticillata in the Ebro Delta, NE Spain (Western Mediterranean). In: Yokes, Andreou, Bakiu, Bonanomi and others (2018) New Mediterranean Biodiversity Records (November 2018). Mediterranean Marine Science 19: 673−689, p 675. DOI: https://doi.org/10.12681/mms.19386
  • Camps-Castellà, J., Ballesteros, M., Trobajo, R., Pontes, M. & Prado, P. (2020) Not all nudibranchs are carnivorous: trophic ecology of Polycerella emertoni in the Ebro Delta. Marine Ecology Progress Series 645: 67-82. DOI: https://doi.org/10.3354/meps13379
  • Clark, K.B. (1975) Nudibranch life cycles in the Northwest Atlantic and their relationship to the ecology of fouling communities. Helgoländer wissenschaftliche Meeresuntersuchungen 27: 28−69. DOI: https://doi.org/10.1007/BF01611686
  • Dahms, H.U., Dobrestov, S. & Qian, P.Y. (2004) The effect of bacterial and diatom biofilms on the settlement of the bryozoan Bugula neritina. Journal of Experimental Marine Biology and Ecology 313: 191−209. DOI: https://doi.org/10.1016/j.jembe.2004.08.005
  • McDonald, G. R, & Nybakken, J. W. (1997) List of the Worldwide Food Habits of Nudibranchs. Veliger, 40(2). Retrieved from https://escholarship.org/uc/item/0g75h1q3
  • Megina, C. & Cervera, J.L. (2003) Diet, prey selection and cannibalism in the hunter opisthobranch Roboastra europaea. Journal of the Marine Biological Association of the United Kingdom 83: 489−495. DOI: https://doi.org/10.1017/S0025315403007392h
  • Nybakken, J., & McDonald, G. (1981) Feeding mechanisms of west American nudibranchs feeding on Bryozoa, Cnidaria and Ascidiacea, with special respect to the radula. Malacologia 20(2): 439-449
  • Todd, C.D., Walter, J. & Daviee, J. (2001) Some perspectives on the biology and ecology of nudibranch molluscs: generalisations and variations on the theme that prove the rule. Bolletino Malacologico 37 (5-8): 105−120
  • Wagner, D., Kahng, S.E. & Toonen, R.J. (2009) Observations of the life history and feeding ecology of a specialized nudibranch predator (Phyllodesmium poindimiei), with implications for biocontrol of an invasive octocoral (Carijoa riisei) in Hawaii. Journal of Experimental Marine Biology and Ecology 372: 64−74. DOI: https://doi.org/10.1016/j.jembe.2009.02.007

Citeu aquest article com:

Pontes, Miquel (2023) "No tots els nudibranquis son carnívors" a OPK-Opistobranquis. Publicat: 25/07/2020. Accedit: 19/03/2024. Disponible a (https://opistobranquis.info/ca/?p=30416)

Per poder copiar aquesta cita cliqueu el botó de la dreta.

Pontes, Miquel

Informático de profesión, es fotógrafo submarino y naturalista aficionado. Submarinista desde 1994, su “logbook” cuenta con centenares de inmersiones en el mar Mediterráneo, mar Caribe y mar Rojo y en los océanos Atlántico, Índico y Pacífico. Fundador del Grupo de Estudios M@re Nostrum en 1996, socio fundador de Grup de Recerca en Opistobranquis de Catalunya en 2010, socio fundador del Grup de Recerca VIMAR (Vida Marina) en 2012. Co-autor y webmaster del web dedicado a los moluscos opistobranquios del Mediterráneo e Iberia OPK - Opistobranquis, co-autor del libro "Els nudibranquis del mar català" publicado en 2020 por Brau Edicions, descubrió el interesante mundo de los opistobranquios en 1997 de la mano de sus compañeros de inmersión y desde entonces ha sido una línea de trabajo continuada, aportando fotos submarinas, observaciones hechas en el medio natural y colaborando en la difusión de este área del conocimiento. Autor y co-autor de múltiples publicaciones científicas sobre moluscos opistobranquios (y otros grupos animales), ha participado y participa en todo tipo de proyectos divulgativos (libros, revistas, webs, conferencias, exposiciones …) como medio para difundir su interés principal: proteger los mares y los seres que los habitan. Desde 2019 es coordinador del grupo VIMAR (Vida Marina) y es webmaster de esta página web.