Guia d’Opistobranquis Nudibranchia Cladobranchia Aeolidioidea Glaucus atlanticus

Glaucus atlanticus

Glaucus atlanticus Forster, 1777

Glaucus atlanticus @ Boynton Beach, Florida, USA 28-01-2018 per Ariane Dimitris

Nota taxonòmica: El gènere Glaucus va ser establert el 1777 pel naturalista britànic Johann Reinhold Forster. Va descriure el gènere a partir d’una sèrie d’individus de Glaucus atlanticus recol·lectats durant el segon viatge de James Cook a bord de l’HMS Resolution. En 1848, el naturalista alemany Johannes Gistel va proposar el nom Dadone per Glaucus, però posteriorment es va considerar innecessari i avui dia es considera invàlid. Tradicionalment es considerava que el gènere Glaucus tenia únicament dues espècies, Glaucus atlanticus i Glaucus marginatus, però al treball de Churchill et al. (2014) es va realitzar un estudi anatòmic i molecular de les diferents espècies del gènere Glaucus que va revelar -inesperadamente- la presència d’un complex d’espècies. Glaucus atlanticus va ser l’única espècie trobada a l’Oceà Atlàntic, encara que també està present per tot l’Indo-Pacífic, però sota el nom de Glaucus marginatus es van descobrir quatre espècies separades (l’anomenat informalment com el clado ‘marginatus’). Hi ha tres espècies (Glaucus marginatus, Glaucus thompsoni i Glaucus mcfarlanei) esmentades al Gir del Pacífic Nord mentre que hi ha una sola espècie (Glaucus marginatus) esmentada al Gir del Pacífic Sud i a l’oceà Índic. A més, al Pacífic Sud hi ha una altra espècie Glaucus bennettae. Els exemplars de Glaucus atlanticus mostren algunes diferències genètiques en les seves diferents àrees de distribució, però són petites, de manera que es considera que és una sola espècie.

Sinònims

Doris radiata Gmelin, 1791
Glaucus distichoicus d’Orbigny, 1837
Glaucus flagellum Blumenblach, 1803
Glaucus hexapterigius Cuvier, 1805
Glaucus lineatus Reinhardt & Bergh, 1864
Glaucus longicirrhus Reinhardt & Bergh, 1864

Descripció
Glaucus atlanticus pot arribar als 30mm de longitud. El cos és llarg i elongat, amb la zona més ampla just darrere del cap, i acabat en una cua en punta. En general és de color platejat, amb els rinòfors, tentacles orals i la vora inferior de les cerata de color blau elèctric. El dors varia de blau fosc a marró, mentre que el peu és platejat en la seva zona central, flanquejat per dues bandes de color blau clar que s’uneixen al cap i prop de la punta de la cua. El cap és curt amb uns tentacles simples, llisos i molt curts, molt separats entre si. Els rinòfors, també llisos, estan situats molt baixos als costats del cap. Té sis grups de cerata, els dos primers, propers al cap, són pedunculats (surten d’una base comuna curta), mentre que els quatre posteriors són sèssils (surten directament del cos). Les cerata són llargues i tenen forma cònica, estan inserides en cada grup en una sèrie única de la qual la cerata més dorsal és la més llarga. Cada cerata acaba en un cnidosac que emmagatzema les cèl·lules urticants actives de les seves preses com a mecanisme de defensa, i és fàcilment autotomitzable. El peu és ample i està ben desenvolupat, té els extrems anteriors arrodonits i s’estén fins a la punta de la cua per la seva part posterior. L’anus està situat entre el segon i el tercer grup de cerata, mentre que el porus renal està situat al mateix nivell però una mica per davant del segon grup de cerata.

Biologia
S’alimenta d’altres criatures pelàgiques cap a les que pot nedar amb lents moviments de natació realitzades amb els seus cerata. Entre les seves preses estan Velella velella, Porpita porpita i Janthina janthina, sense oblidar el sifonòfor verinós Physalia physalis (segons Miller, 1974), també conegut a casa nostra com la “fragata portuguesa”, “caravel·la portuguesa”, o “botella blava”. Té la capacitat de segrestar els nematocists del cnidari i emmagatzemar-los actius dins els seus propis teixits com a protecció contra els predadors. La manipulació d’aquests éssers per part dels humans sol resultar en picades molt doloroses i potencialment perilloses, ja que en haver concentrat els nematocists verinosos en els cnidosacs, la seva picada és més potent que la del cnidari. S’ha documentat que ataca altres exemplars de la mateixa espècie si no disposa d’altre aliment i es troba en captivitat. Com gairebé tots els heterobranquis, és hermafrodita, ja que cada individu disposa d’òrgans reproductors masculins i femenins. A diferència de la majoria dels nudibranquis, que s’acoblen unint el seu costat dret, aquesta espècie s’acobla unint els seus costats ventrals (Ross & Quetin, 1990). Després de l’aparellament, els individus produeixen masses d’ous formats per tires rectes d’ous blancs de fins a 17,5 mm de longitud que suren lliurement en l’aigua (Ross i Quetin, 1990). Aquests autors també van informar que els individus recol·lectats produeixen de 4 a 6 cadenes d’ous per hora amb uns 36 a 96 ous per cadena i un total de 3.300 a 8.900 ous per dia. De costums pelàgiques (viu a la superfície de l’aigua), sol surar invertit, amb el peu cap a la superfície, gràcies a una bombolla d’aire en el seu estómac que s’empassa periòdicament i a la tensió superficial de l’aigua de mar en les seves múltiples cerata (Miller, 1974). Es deixa portar pels vents i els corrents oceànics. Encara que són animals que viuen en aigües oceàniques, de vegades queden encallats a milers en les platges per l’acció del vent, els corrents i les onades.

Etimologia

Glaucus, del grec “Γλαῦκος”, era un déu marí a la mitologia grega que, nascut mortal, es va transformar en immortal després de menjar una herba màgica. Es creia que anava al rescat de mariners i pescadors en les tempestes, doncs ell havia estat un d’ells en la seva vida anterior. També és un nom grec que significa “blau grisós”, “verd blavós” o “resplendent”.
Atlanticus, forma llatina del grec “Atlantikos”, que significa “de l’Atlas”, en referència al Mont Atlas a Mauritania. Atlàntic és el nom per al “mar més enllà de la costa occidental d’Àfrica”, que s’aplica a l’oceà sencer des de voltants del 1600 d.C.

Distribució
Viu en mars temperats i tropicals de tots els oceans del món. Ha estat trobat a la costa Est i Sud d’Àfrica, en aigües europees, la costa Est d’Austràlia, Nova Zelanda, Hawai’i i Moçambic. Han estat citats també al golf d’Aden (Thompson & McFarlane, 2008), a Andhra Pradesh, a la Badia de Bengala i a la costa de Tamil Nadu (Índia) (Srinivasulu et al. 2012), també a Bermudes (Johnston- Barnes, O. 25/01/2016). Hi ha cites recents de la seva presència al Corrent d’Humboldt, enfront de les costes del Perú (Uribe et al., 2013). També a les illes Canàries [D’Orbigny (1839), Pérez et al. (1990), Pérez Sánchez, Bacallado and Ortea (1991), Moro et al. (1995, 2003), Ortea et al. (2001)], Madeira [Bergh (1899)] i Açores [Simroth (1888), Bergh (1899), Wirtz (1998), Malaquias (2001), Wirtz and Debelius (2003)] a l’Atlàntic nordoriental, i a les illes Balears [Hidalgo (1916), Bofill and Aguilar-Amat (1924)] a la Mediterrània.

Cites georeferenciades conegudes de l´espècie: Glaucus atlanticus
Fonts:
: OBIS : GROC 2010-2011 : Enric Madrenas : João Pedro Silva : Bernard Picton : GBIF.ORG	: OPK : VIMAR : Manuel Ballesteros. : M@re Nostrum : Altres fonts : Marine Regions

Abundància

Mediterrània occidental:	★☆☆☆☆
Mediterrània oriental:	☆☆☆☆☆
Oceà Atlàntic:	★★☆☆☆

Mes

Aquesta gràfica mostra la probabilitat d´observació mensual de Glaucus atlanticus basada en els nostres propis registres.

Videos

Altres fotos

Bibliografia

Steve Long, 2006

Bibliography of Opisthobranchia 1554-2000

Gary McDonald, 2009

Bibliographia Nudibranchia

Més informació

Citeu aquest article com:

Pontes, Miquel, Manuel Ballesteros, Enric Madrenas (2023) "Glaucus atlanticus" a OPK-Opistobranquis. Publicat: 25/09/2016. Accedit: 02/06/2023. Disponible a (https://opistobranquis.info/ca/FURsf)

Per poder copiar aquesta cita cliqueu el botó de la dreta.

Glaucus atlanticus