Doris adrianae Urgorri & Señarís, 2021
Cos groc, de vegades de color ataronjat, de forma ovalada, alt i de perfil clarament convex, amb una longitud màxima citada de 76 mm (típicament 40-55 mm) i una amplada màxima citada de 55 mm (típicament 30-40 mm) . Tota la superfície dorsal està ruixada amb punts negres molt fins, únicament visibles al microscopi, més densos en les àrees mig-laterals del notum, formant dues bandes lleugerament més fosques que van des dels rinòfors fins les brànquies. Tot el dors és cobert de tubercles arrodonits, lleugerament punxeguts, de superfície rugosa, del mateix color que el cos, amb una tija basal petita i ample. Hi ha una densa estructura espicular en els tubercles que es pot veure per transparència, on les puntes de les espícules no travessen la pell. Els tubercles més grans són més abundants al mig del notum i disminueixen de mida cap als marges laterals. Hi ha tubercles petits dispersos per tot el notum, incloses les beines dels rinòfors i de les brànquies. Els rinòfors estan lleugerament corbats cap a enrere. Allargats i estrets, tenen 29-34 laminetes grogues en els dos terços distals de la seva longitud. La tija és de color blanc i lleugerament cònica prop de la base, mentre que el seu extrem és un petit cilindre truncat. Els rinòfors estan protegits per una beina alta (d’aproximadament 1/3 de la longitud dels rinòfors) i coberta amb tubercles de mida petita a mitjana. Les brànquies estan formades per 6-8 fulles tripinnades que semblen bipinnades, ja que la ramificació terciària només és visible al microscopi. En alguns espècimens, les dues fulles branquials posteriors de cada costat creixen a partir d’una única bifurcació basal. El color de les brànquies és força variable, en la majoria d’exemplars té el mateix color que el cos, però en alguns és de color blanquinós. Tots els fulls branquials mostren diminuts punts negres com els del dors, menys densos en el raquis, però la resta del full té diferents densitats que li donen un color més o menys fosc, especialment visibles en exemplars amb fulles branquials blanquinoses. Les brànquies estan protegides per una beina similar a les que protegeixen els rinòfors, però molt més ample. Quan els rinòfors i les brànquies es retreuen, les seves beines es tanquen completament, com un esfínter. L’anus groguenc es troba a l’extrem de la papil·la anal, ubicada al centre de les brànquies. Els ulls són petits, situats entre els dos lòbuls de les glàndules sanguínies, i no són visibles externament. La vora anterior del peu és bilaminada i no està dividida. Hi ha dos lòbuls aplanats que flanquegen la boca en comptes de tentacles orals. La part posterior del peu no sobresurt de la vora del mantell, ni tan sols quan l’animal està en moviment. La part inferior del mantell és més pàl·lida que el dors, amb una densa xarxa d’espícules visibles per transparència. El peu, el cap i l’epipodi tenen un color més ataronjat que la resta de l’animal, amb molt pocs punts negres.
Biologia
Els exemplars trobats a la localitat tipus vivien en fons rocosos coberts de gorgònies Leptogorgia lusitanica, amb poc creixement d’algues i amb una fauna bentònica rica i diversa, entre 11 i 20 m de profunditat. Tot el cos (excepte la massa visceral) té una densa estructura esquelètica cuirassada formada per nombroses espícules calcàries que li confereixen una consistència molt dura al tacte que podria interpretar-se com un sistema defensiu primari per dissuadir potencials depredadors, però que, en aquesta espècie probablement tinguin també una funció estructural. La posta és una cinta fistonejada de 15 mm d’alt, adherida al substrat per un dels seus costats formant una espiral de 2-2,5 voltes. El costat de la cinta adherit a el substrat és de color blanc hialí, mentre que la resta de la cinta és lleugerament grisa i la banda superior és de color marronós per la presència d’espícules fusiformes. No hi ha cites prèvies a la bibliografia sobre la presència d’espícules en les postes dels nudibranquis, el que revela un caràcter molt peculiar de Doris adrianae. Les càpsules ovígeres generalment contenen 2 ous, però poden contenir entre 1 i 4. Aquesta espècie s’alimenta exclusivament de l’esponja marina Polymastia boletiformis, confirmada tant pels residus fecals com pel contingut estomacal, de manera que aquesta espècie únicament es troba en els indrets on pot viure aquesta esponja.
Etimologia
- Doris. En la mitologia grega, dona de Nereo, nimfa de les aïgues i mare de les Nereides.
- Adrianae. L’espècie està dedicada a Adriana Álvarez Urgorri, neta del primer autor.
Distribució
A banda de la seva localitazió tipus a Galicia, actualment només s’ha trobat a la Bretanya francesa (François Roche, com.pers.) i a la costa de Portugal (João Pedro Silva, com.pers.).
| Fonts: | |
 : OBIS : GROC 2010-2011 : Enric Madrenas : João Pedro Silva : Bernard Picton : GBIF.ORG |  : OPK : VIMAR : Manuel Ballesteros. : M@re Nostrum : Altres fonts : Marine Regions |
Espècies similars
Externament Doris ocelligera i Doris verrucosa són similars, però tenen fulles branquials unipinnades, mentre que D. adrianae té brànquies tripinnades. La mida màxima citada de Doris ocelligera és de 25 mm, mentre que D. adrianae és molt més gran. Doris verrucosa s’alimenta d’esponges marines Hymeniacidon perlevis i Halichondria panicea, mentre que D. adrianae s’alimenta exclusivament de Polymastia boletiformis.
Abundància
| Mediterrània occidental: | ☆☆☆☆☆ |
| Mediterrània oriental: | ☆☆☆☆☆ |
| Oceà Atlàntic: | ★☆☆☆☆ |
Vídeos
Altres fotos
Bibliografia
Més informació
Citeu aquest article com:
Pontes, Miquel, Manuel Ballesteros, Enric Madrenas (2023) "Doris adrianae" a OPK-Opistobranquis. Publicat: 27/03/2021. Accedit: 04/06/2023. Disponible a (https://opistobranquis.info/ca/RJNh4)
