Guia d’Opistobranquis Nudibranchia Cladobranchia Proctonotoidea Antiopella cristata

Antiopella cristata

Antiopella cristata (Delle Chiaje, 1841)

Antiopella cristata per Enric Madrenas

Sinònims

Antiopa splendida Alder & Hancock, 1848
Janolus cristatus (Delle Chiaje, 1841)
Eolidia cristata Delle Chiaje, 1841
Eolis cristata Delle Chiaje, 1841 (original)
Janus spinolae Vérany, 1846

Nota taxonòmica: Un estudi publicat per Pola, Hallas i Gosliner (2019) intenta abordar les incerteses que històricament presentaven els membres de la família Proctonotidae, analitzant quatre espècies aparentment no descrites de Madrellidae i Proctonotidae de l’Indo-Pacífic mitjançant detallades tècniques morfològiques i moleculars. Els resultats, tot i que no són totalment concloents ja que no s’han pogut analitzar mostres de tots els grups implicats, indiquen clarament que ha de reinstaurar-se la família Janolidae, eliminant de fet la seva sinonímia amb la família Proctonotidae. Dins dels Janolidae hauria dos clades ben suportats: un que inclou les espècies amb cerates llises que es troben en els oceans Atlàntic i Pacífic Oriental, entre els quals es troba l’espècie Janolus cristatus que, juntament amb altres espècies, conformarien el gènere Antiopella i , d’altra banda, un clade germà que inclouria altres espècies que tradicionalment pertanyen als gèneres Janolus Bergh, 1884 i Bonisa Gosliner, 1981. Podeu llegir un resum més detallat a la pàgina de VIMAR.

Descripció
Aquest nudibranqui sol mesurar al voltant de 25 mm de longitud encara que s’ha citat una mida màxima de 80 mm. El cos és de coloració general marró clar bastant translúcid, deixant veure en el seu interior alguns òrgans interns i les prolongacions de la glàndula digestiva. El dors està recorregut des de la cua per 1 línia longitudinal blanca, irisada algunes vegades de blau, que a la zona anterior del dors es bifurca en dos. La parets laterals del cos poden tenir també taques de la mateixa tonalitat. Els rinòfors són del mateix color que el cos i tenen làmines molt obliqües, l’àpex és blanquinós. Les bases alaminares dels rinòfors surten juntes del dors del cap i entre elles hi ha una estructura anomenada “carúncula nucal” de color marró i de superfície rugosa la missió de la qual sembla ser de tipus sensorial. Els ulls es troben a la base de cada rinòfor. El més característic d’aquesta espècie és l’existència de nombroses papil·les o cerata al dors que el fan semblar un nudibranqui eolidaci. No obstant això, aquestes papil·les es presenten al voltant de tot el cos, inclosa la zona anterior del cap i, encara que tenen ramificacions de la glàndula digestiva en el seu interior, no tenen cnidosac en el seu extrem, com tenen els eolidacis. Les papil·les són allargades, una mica més abombades a la seva regió central, i són translúcides, amb l’àpex de color blanc-blavós. Són contràctils, podent allargar-se o encongir-se, adquirint una forma globosa segons l’estat de l’animal. Les papil·les que neixen més a prop del peu són molt més petites que les situades més dorsalment. A l’interior de cada papil·la s’observa la ramificació de la glàndula digestiva en forma d’un cordó fi recte de color marró, que en el seu extrem més apical es ramifica. L’anus es troba a l’extrem d’una papil·la anal cilíndrica, blanquinosa i translúcida que es troba situada a la zona dorsal i posterior del cos; la vora superior de la papil·la anal està lleugerament lobulada.

Biologia
Aquesta espècie viu en parets de roca ben il·luminades entre 10 i 45 m de profunditat (Đani Iglić, com.pers.). Ocasionalment apareix sota pedres o a menys fondària. En general sol trobar-se al voltant o sobre diferents espècies de briozous, dels quals s’alimenta. En la bibliografia s’ha citat com a substrat o aliment d’aquesta espècie a briozous com Alcyonidium gelatinosum, Bicellariella ciliata, diferents espècies de Bugula (B. avicularia, B.flabellata, B.neritina, B.turbinata) i Cellaria sp. La posta està formada per un cordó llarg i prim disposat de forma ondulada; els ous tenen una mida d’unes 80 micres i són de color rosat, havent-hi diversos d’ells en una mateixa càpsula ovígera. Quan els animals són molestats són capaços de autotomizar les papil·les, que segueixen contraient-se i estirant-se després de desprendre’s del cos, possiblement com a mecanisme defensiu. Freqüentment els exemplars de A.cristata tenen com a ectoparàsit el copèpode Doridicola agilis.

Etimologia

Antiopella fa referència a Antíope (en grec antic Άντίοπη), segons la mitologia grega, una filla d’Èol.
Cristata es refereix a que té cresta, segon Bernard PICTON al seu llibre “Nudibranchs of The British Isles”.

Distribució
Aquesta espècie apareix distribuïda per totes les costes europees, des del Mar del Nord fins a la Mediterrània, també a Canàries, Madeira i Açores. A la Península Ibèrica ha estat citada en totes les seves àrees costaneres, tant atlàntiques com mediterrànies. A Catalunya és relativament freqüent en diferents localitats de la Costa Brava.

Cites georeferenciades conegudes de l´espècie: Antiopella cristata
Fonts:
: OBIS : GROC 2010-2011 : Enric Madrenas : João Pedro Silva : Bernard Picton : GBIF.ORG	: OPK : VIMAR : Manuel Ballesteros. : M@re Nostrum : Altres fonts : Marine Regions

Espècies semblants
Per les seves característiques, és inconfusible.

Abundància

Mediterrània occidental:	★★☆☆☆
Mediterrània oriental:	★★☆☆☆
Oceà Atlàntic:	★★★☆☆

Mes

Aquesta gràfica mostra la probabilitat d´observació mensual de Antiopella cristata basada en els nostres propis registres.

Vídeos

Altres fotos

Bibliografia

Steve Long, 2006

Bibliography of Opisthobranchia 1554-2000

Gary McDonald, 2009

Bibliographia Nudibranchia

Més informació

Citeu aquest article com:

Ballesteros, M., Madrenas, E. & Pontes, M. (2023) "Antiopella cristata" a OPK-Opistobranquis. Publicat: 16/05/2012. Accedit: 07/06/2023. Disponible a (https://opistobranquis.info/ca/uy8Xn)

Per poder copiar aquesta cita cliqueu el botó de la dreta.

Antiopella cristata