Marionia blainvillea

Marionia blainvillea (Risso, 1818)

Marionia blainvillea @ Port de la Selva 26/10/2013 per Miquel Pontes

Taxonomia
 

Superdomain

Biota  

 

Kingdom

Animalia  

 

Phylum

Mollusca  

 

Class

Gastropoda  

 

Subclass

Heterobranchia  

 

Infraclass

Euthyneura  

 

Subterclass

Ringipleura  

 

Superorder

Nudipleura  

 

Order

Nudibranchia  

 

Suborder

Cladobranchia  

 

Superfamily

Tritonioidea  

 

Family

Tritoniidae  

 

Genus

Marionia  

 

Species

Marionia blainvillea  (Risso, 1818)

 
 Classificació segons Bouchet et al. (2017)
Font taxonòmica: World Register of Marine Species (AphiaID: 141730).
Sinònims

  • Marionia affinis Bergh, 1883
  • Marionia berghi Vayssière, 1879
  • Marionia tethydea [sic]
  • Tritonia acuminata Costa A., 1840
  • Tritonia blainvillea Risso, 1818 (original)
  • Tritonia costae Vérany, 1846
  • Tritonia decaphylla Cantraine, 1835
  • Tritonia meyeri Vérany, 1862
  • Tritonia quadrilatera Schultz in Philippi, 1844
  • Tritonia thethydea Delle Chiaje, 1841

Descripció
Aquesta espècie pot arribar a una mida apreciable de fins a 70 mm de longitud (90 mm en els exemplars d’Argentina). Els adults tenen una coloració vermellosa o ataronjada amb taques o cercles de color blanquinós per tot el cos, inclosos els flancs, que solen coincidir amb tubercles arrodonits. Els individus juvenils de fins a 20-30 mm tenen el cos semitransparent, són blancs, de color crema o rosats i tenen línies blanc opaques que recorren el dors i les bases de les ramificacions dorsals. El cap disposa d’un vel cefàlic molt desenvolupat i diferenciat en 2 lòbuls, cadascun d’ells amb 6-7 prolongacions digitiformes, ramificades en els exemplars més grans. La boca està situada al centre de la cara inferior del vel cefàlic. Els rinòfors tenen una beina força elevada i la seva vora està una mica oberta i amb tubercles petits. Els rinòfors tenen una base ampla i prop del seu extrem superior posseeixen unes prolongacions ramificades curtes, mentre que l’àpex és cilíndric; els rinòfors i la beina rinofòrica són del mateix color que el cos. A cada costat del mantell hi ha fins a 12 ramificacions dorsals, essent les més grans la 3a, la 4a i la 5a, decreixent en grandària a partir d’aquí fins a les finals, que solen ser rudimentàries. Les ramificacions dorsals solen ser blanques en els exemplars juvenils i vermelloses en els més grans. El marge del dors està ondulat d’una forma característica, corresponent els sortints a les bases de les ramificacions dorsals. El peu és ample en la seva zona anterior i la cua és llarga i estreta.

Biologia
Els juvenils d’aquesta espècie de nudibranqui solen trobar-se sobre gorgònies, coralls tous o algues, mentre que els adults solen viure sota pedres. Les colònies de gorgònies i coralls tous sobre les que es troben solen ser també el seu aliment, com Alcyonium acaule, Alcyonium palmatum, Eunicella cavolinii, Eunicella singularis, Leptogorgia sarmentosa i Paramuricea clavata (McDonald & Nybakken, 1999). També s’ha esmentat que s’alimenta de l’octocoral Maasella edwarsii. M. blainvillea és un dels escassos nudibranquis que té capacitat de natació mitjançant contraccions i extensions continuades del cos. Stock (1960) indica que sobre el seu cos sol trobar-se el copèpode ectoparàsit Katanthessius delamarei. Vayssière (1901) descriu les postes d’aquesta espècie en forma d’un cordó cilíndric una mica comprimit i semitransparent, enrotllat en espiral; els ous són ataronjats i molt petits, d’unes 70 micres de diàmetre, amb uns 60.000-80.000 ous per posta.

Etimologia

  • Marionia. En honor al Prof. Antoine Fortuné-Marion, (1846-1900), zoòleg francès i professor / director del Museu d’Història Natural de Marsella. Durant els seus anys d’escola es va fer amic de l’artista Paul Cézanne, que més tard va pintar el seu retrat.
  • Blainvillea. En honor al Prof. Henri-Marie Ducrotay de Blainville, (1777-1850). Es va interessar per la zoologia després d’escoltar una conferència de Cuvier, qui es va fer càrrec de la seva educació (conjuntament amb Lamarck i Duméril). Amb el temps, es va convertir en el successor de Cuvier com a professor d’anatomia comparada i va esdevenir un professor molt estimat i un investigador apassionat. El 1834 es va crear la paraula “paléontologie”.

Distribució
Aquesta espècie viu a la Mediterrània i Atlàntic proper, encara que també s’ha observat la seva presència a Angola (Gofas et al. 1985), les Açores (Borges et al. 2010), i existeix també una cita recent de la seva presència a l’intermareal de Monte Hermoso (Argentina) que seria la primera cita de l’espècie a l’Atlàntic occidental. A la Península Ibèrica s’ha trobat en totes les seves zones costaneres, tant atlàntiques com mediterrànies, també a les Balears, les Canàries i Madeira (Cervera et al. 2004). A Catalunya s’ha citat a El Port de la Selva, Es Caials (Cadaqués), L’Escala, Illes Medes, Cala Aiguafreda, Tossa de Mar i Blanes.

Cites georeferenciades conegudes de l´espècie: Marionia blainvillea
Fonts:
: OBIS
: GROC 2010-2011
: Enric Madrenas
: João Pedro Silva
: Bernard Picton
: GBIF.ORG
: OPK
: VIMAR
: Manuel Ballesteros.
: M@re Nostrum
: Altres fonts
: Marine Regions

Abundància

    Mediterrània occidental:
    Mediterrània oriental:
    Oceà Atlàntic:

Videos

 

Altres fotos

Bibliografia

    Bibliografia basada en els treballs de Steve Long, 2006. Bibliography of Opisthobranchia 1554-2000 i Gary McDonald, 2009. Bibliographia Nudibranchia, amb actualitzacions posteriors procedents d´altres fonts.

Més informació

Citeu aquest article com:

Ballesteros, Manuel, Enric Madrenas, Miquel Pontes (2012-2018) "Marionia blainvillea" in OPK-Opistobranquis, Published: 16/05/2012, Accessed: 21/10/2018 at (https://opistobranquis.info/ca/KGuvf)

Per poder copiar aquesta cita o fragments de text cal que sigueu un usuari registrat.