Guia d’Opistobranquis Nudibranchia Cladobranchia Tritonioidea Marionia blainvillea

Marionia blainvillea

Marionia blainvillea (Risso, 1818)

Marionia blainvillea @ Port de la Selva 26/10/2013 per Pontes, Miquel

Taxonomia

	Superdomain	Biota
	Kingdom	Animalia
	Phylum	Mollusca
	Class	Gastropoda
	Subclass	Heterobranchia
	Infraclass	Euthyneura
	Subterclass	Ringipleura
	Superorder	Nudipleura
	Order	Nudibranchia
	Suborder	Cladobranchia
	Superfamily	Tritonioidea
	Family	Tritoniidae
	Genus	Marionia
	Species	Marionia blainvillea (Risso, 1818)

	Classificació segons Bouchet et al. (2017) Font taxonòmica: World Register of Marine Species (AphiaID: 141730).

Sinònims

Marionia affinis Bergh, 1883
Marionia berghi Vayssière, 1879
Marionia tethydea [sic]
Tritonia acuminata Costa A., 1840
Tritonia blainvillea Risso, 1818 (original)
Tritonia costae Vérany, 1846
Tritonia decaphylla Cantraine, 1835
Tritonia meyeri Vérany, 1862
Tritonia quadrilatera Schultz in Philippi, 1844
Tritonia thethydea Delle Chiaje, 1841

Descripció
Aquesta espècie pot arribar a una mida apreciable de fins a 70 mm de longitud (90 mm en els exemplars d’Argentina). Els adults tenen una coloració vermellosa o ataronjada amb taques o cercles de color blanquinós per tot el cos, inclosos els flancs, que solen coincidir amb tubercles arrodonits. Els individus juvenils de fins a 20-30 mm tenen el cos semitransparent, són blancs, de color crema o rosats i tenen línies blanc opaques que recorren el dors i les bases de les ramificacions dorsals. El cap disposa d’un vel cefàlic molt desenvolupat i diferenciat en 2 lòbuls, cadascun d’ells amb 6-7 prolongacions digitiformes, ramificades en els exemplars més grans. La boca està situada al centre de la cara inferior del vel cefàlic. Els rinòfors tenen una beina força elevada i la seva vora està una mica oberta i amb tubercles petits. Els rinòfors tenen una base ampla i prop del seu extrem superior posseeixen unes prolongacions ramificades curtes, mentre que l’àpex és cilíndric; els rinòfors i la beina rinofòrica són del mateix color que el cos. A cada costat del mantell hi ha fins a 12 ramificacions dorsals, essent les més grans la 3a, la 4a i la 5a, decreixent en grandària a partir d’aquí fins a les finals, que solen ser rudimentàries. Les ramificacions dorsals solen ser blanques en els exemplars juvenils i vermelloses en els més grans. El marge del dors està ondulat d’una forma característica, corresponent els sortints a les bases de les ramificacions dorsals. El peu és ample en la seva zona anterior i la cua és llarga i estreta.

Biologia
Els juvenils d’aquesta espècie de nudibranqui solen trobar-se sobre gorgònies, coralls tous o algues, mentre que els adults solen viure sota pedres. Les colònies de gorgònies i coralls tous sobre les que es troben solen ser també el seu aliment, com Alcyonium acaule, Alcyonium palmatum, Eunicella cavolinii, Eunicella singularis, Leptogorgia sarmentosa i Paramuricea clavata (McDonald & Nybakken, 1999). També s’ha esmentat que s’alimenta de l’octocoral Maasella edwarsii. M. blainvillea és un dels escassos nudibranquis que té capacitat de natació mitjançant contraccions i extensions continuades del cos. Stock (1960) indica que sobre el seu cos sol trobar-se el copèpode ectoparàsit Katanthessius delamarei. Vayssière (1901) descriu les postes d’aquesta espècie en forma d’un cordó cilíndric una mica comprimit i semitransparent, enrotllat en espiral; els ous són ataronjats i molt petits, d’unes 70 micres de diàmetre, amb uns 60.000-80.000 ous per posta.

Etimologia

Marionia. En honor al Prof. Antoine Fortuné-Marion, (1846-1900), zoòleg francès i professor / director del Museu d’Història Natural de Marsella. Durant els seus anys d’escola es va fer amic de l’artista Paul Cézanne, que més tard va pintar el seu retrat.
Blainvillea. En honor al Prof. Henri-Marie Ducrotay de Blainville, (1777-1850). Es va interessar per la zoologia després d’escoltar una conferència de Cuvier, qui es va fer càrrec de la seva educació (conjuntament amb Lamarck i Duméril). Amb el temps, es va convertir en el successor de Cuvier com a professor d’anatomia comparada i va esdevenir un professor molt estimat i un investigador apassionat. El 1834 es va crear la paraula “paléontologie”.

Distribució
Aquesta espècie viu a la Mediterrània i Atlàntic proper, encara que també s’ha observat la seva presència a Angola (Gofas et al. 1985), les Açores (Borges et al. 2010). La troballa d’un animal semblant a l’Atlàntic sudoccidental, a Monte Hermoso (Argentina) necessitaria ser confirmada. A la Península Ibèrica s’ha trobat en totes les seves zones costaneres, tant atlàntiques com mediterrànies, també a les Balears, les Canàries i Madeira (Cervera et al. 2004). A Catalunya s’ha citat a El Port de la Selva, Cadaqués, L’Escala, L’Estartit (Illes Medes), Begur, Tossa de Mar i Blanes.

Cites georeferenciades conegudes de l´espècie: Marionia blainvillea
Fonts:
: OBIS : GROC 2010-2011 : Enric Madrenas : João Pedro Silva : Bernard Picton : GBIF.ORG	: OPK : VIMAR : Manuel Ballesteros. : M@re Nostrum : Altres fonts : Marine Regions

Espècies semblants
Tritonia nilsodhneri és una espècie molt més petita, amb el cos translúcid de color blanc opac o grisós, sense línies blanques, que pot ser confosa amb els juvenils de M.blainvillea.

Abundància

Mediterrània occidental:	★★☆☆☆
Mediterrània oriental:	★☆☆☆☆
Oceà Atlàntic:	★☆☆☆☆

Mes

Aquesta gràfica mostra la probabilitat d´observació mensual de Marionia blainvillea basada en els nostres propis registres.

Videos

Altres fotos

Bibliografia

Steve Long, 2006

Bibliography of Opisthobranchia 1554-2000

Gary McDonald, 2009

Bibliographia Nudibranchia

Més informació

Citeu aquest article com:

Ballesteros, M., Madrenas, E. & Pontes, M. (2023) "Marionia blainvillea" a OPK-Opistobranquis. Publicat: 16/05/2012. Accedit: 29/03/2023. Disponible a (https://opistobranquis.info/ca/KGuvf)

Per poder copiar aquesta cita cliqueu el botó de la dreta.

Marionia blainvillea