Atalodoris pusilla

Atalodoris pusilla (Alder & Hancock, 1845)

Atalodoris pusilla @ U.K. per Bernard Picton

Nota taxonòmica: La família Onchidorididae Gray, 1827 inclou 5 gèneres: Acanthodoris Gray 1827; Adalaria Bergh, 1878; Atalodoris Iredale & Donoghue; 1923, Onchidoris Blainville, 1816; i Onchimira Martynov, Korshunova, N. Samayan & K. Samayan, 2009; i inclou un total de 56 espècies actualment acceptades (WoRMS, 2022). Excepte el gènere Acanthodoris, que inclou 15 espècies acceptades i tres dubtoses (una nomen dubium i dues taxa inquirenda) (WoRMS, 2022; Hallas et al., 2016), i el gènere monoespecífic Onchimira recentment descrit, representat per Onchimira cavifera Martynov et al. (2009), la resta dels gèneres mostren una història sistemàtica problemàtica. De fet, Adalaria, Atalodoris i Onchidoris (que inclouen respectivament 7, 17 i 16 espècies actualment acceptades) han estat objete de nombroses revisions en els darrers anys, produïnt avaluacions sistemàtiques disimilars, segons les diferents opinions dels diferents autors (Hallas & Gosliner, 2015; Martynov et al., 2009). La validesa del gènere Adalaria és actualment objecte de controversia; Hallas & Gosliner (2015) el van tractar com a sinònim de Onchidoris mentre que Martynov et al. (2009) el van considerar como un gènere vàlid. A més, Hallas & Gosliner (2015) van establir el gènere Knoutsodonta per incloure tots els Onchidorididae sense una dent raquídea, però aquest caràcter diagnòstic va ser prèviament establert com la sinapomorfía del gènere Atalodoris, descrit originalment per Iredale & Donoghue (1923) i, per aquesta raó, va ser restablert recentment per Ortea (2021) i actualment es considerava vàlid.
Atalodoris albonigra (Pruvot-Fol, 1951) va ser descrita al mar Mediterrani, però Furfaro et al. (2022) consideren que sempre ha estat confosa amb Atalodoris pusilla perquè la seva descripció original és totalment insuficient per diferenciar-les. A. albonigra va ser redescrita per Schmekel basant-se en espècimens del golf de Nàpols utilitzant el mateix enfocament general (Schmekel & Portmann, 1982), però algunes inconsistències en la descripció recolzen la possible sinonímia amb A. pusilla. Es suposa que va ser trobada novament per Perrone (1986) però la seva descripció corresponia realment a A. pictoni, igual que altres troballes posteriors del mar de Ligúria (Betti et al., 2017). Posteriorment A. albonigra va ser trobada a Catalunya, Espanya (OPK, 2012), i aquests espècimens realment es corresponen amb A. pusilla tant a l’anàlisi molecular com a la morfologia externa. Cal tenir en compte que, en exemplars tan petits (2,5 a 7,5 mm), la pigmentació del mantell pot aparèixer amb predomini de marró/negre, però amb taques fosques sobre fons blanc cremós en aquells exemplars tres vegades més grans. A més, la coloració i estructura de brànquies i rinòfors coincideixen en tots dos tàxons. En base a aquestes consideracions i en què no es disposa dels exemplars originals descrits per Pruvot-Fol (1951), Schmekel & Portmann (1982) i Perrone (1986), Furfaro et al (2022) considera A. albonigra com a sinònim júnior d’A. pusilla, segons les normes de la ICZN.

Sinònims

• Doris pusilla Alder & Hancock, 1845
• Onchidoris pusilla (Alder & Hancock, 1845)
• Knoutsodonta pusilla (Alder & Hancock, 1845)
• Onchidoris albonigra (Pruvot-Fol, 1951) sinònim junior
• Knoutsodonta albonigra (Pruvot-Fol, 1951) sinònim junior
• Atalodoris albonigra (Pruvot-Fol, 1951) sinònim junior

Descripció
Aquesta espècie de doridaci pot arribar a una talla de 9-10 mm de longitud. El cos és molt aplanat i amb el contorn ovalat, gairebé circular en estat de repòs. La coloració del cos és marró fosc, a causa de les nombroses taques d’aquest color que el cobreixen de manera molt densa. A prop de la vora del mantell sol haver-hi taques blanquinoses. Tot el mantell dorsal està cobert amb petits tubercles de forma cònica i de color marró, encara que freqüentment tenen la base blanquinosa; els tubercles situats a prop del marge del mantell són més petits. Com en altres espècies de Knoutsodonta, el mantell és molt espiculós, amb espícules allargades transversals en el centre i en diagonal a les vores, però aquesta espiculació és poc aparent a causa de la pigmentació del cos. Els rinòfors són blancs, curts, amb unes 9 làmines i no tenen beina rinofòrica elevada; l’orifici rinofòric te dos tubercles, un en posició anterior-interna i l’altre lateral extern. La brànquia està constituïda per fins a 9 petites fulles branquials simplement pinnades i disposades en cercle a la part posterior del dors, gairebé envoltant completament l’anus; l’interior del cercle branquial també està tubercul·lat, amb 2 tubercles anteriors i un altre posterior tancant el cercle branquial. El color de les fulles branquials és blanc, com els rinòfors, però en els exemplars mediterranis apareixen fosques, pigmentades amb puntuacions marrons com les el mantell, tot i que el raquis és de color crema. La regió cefàlica sota del mantell no diferencia palps labials; la vora del vel cefàlic sol estar pigmentat de marró. El peu és blanquinós amb diminutes puntuacions marrons; al centre del peu s’albiren les vísceres internes en forma d’una taca marró-vermellosa.

Biologia
Els exemplars d’aquesta espècie solen viure tant en l’estrat intermareal com a l’infralitoral, gairebé sempre sota pedres i sobre les colònies de briozous dels quals s’alimenten. S’ha citat com a aliment o substrat d’aquesta espècie a briozous com Callopora spp., Escharella immersa, Microporella ciliata, Escharoides coccineus, Porella concinna i Schizomavella linearis (McDonald & Nybakken, 1999). La posta està formada per un cordó estret semitransparent amb ous blancs, que està enrotllat en una espiral plana molt atapeïda de fins a 9 voltes; en ocasions hi ha dues espirals d’ous envoltades per un únic cordó exterior. Les postes s’han observat durant el mes de maig.

Etimologia

• Atalodoris, de  “atalo”, juvenil, i “Doris”, nom d’una nimfa marina.
• Pusilla, del Llatí “pusillus”, petit, insignificant.

Distribució
Es tracta d’una espècie de la qual es coneixen escasses referències de la seva presència. S’ha observat en les costes noruegues, a les illes Britàniques, i a les costes atlàntiques de la Península Ibèrica (Galicia, Asturies). A les costes ibèriques també s’ha citat a la zona de l’Estret de Gibraltar, i a Catalunya (Furfaro et al., 2022) com A. albonigra.

Altres fotos

Bibliografia

1246567 Atalodoris pusilla 1 eunomia-revista-en-cultura-de-la-legalidad 50 creator asc 1 681 https://opistobranquis.info/wp-content/plugins/zotpress/
Bibliografia basada en els treballs de Steve Long, 2006. Bibliography of Opisthobranchia 1554-2000 i Gary McDonald, 2009. Bibliographia Nudibranchia, amb actualitzacions posteriors procedents d´altres fonts.

Més informació

• AsturNatura
• Biodiversity Heritage Library
• Encyclopedia of Marine Life of Britain and Ireland
• Flickr pictures
• Interim Register of Marine and Nonmarine Genera
• NCBI GenBank
• OBIS - Search by Taxon
• World Register of Marine Species

Citeu aquest article com: