Guia d’Opistobranquis Nudibranchia Doridina Doridoidei Doridoidea Felimare villafranca

Felimare villafranca

Felimare villafranca (Risso, 1818)

Felimare villafranca @ L'Escala per Enric Madrenas

Nota taxonòmica: Les espècies europees atlàntiques i mediterrànies dels gèneres Hypselodoris i Chromodoris, després de l´anàlisi molecular dels Chromodorididae de Johnson & Gosliner (2012, Traditional Taxonomic groupings mask evolutionary history: A molecular Phylogeny and new classification of the chromodorid nudibranchs. PLoS ONE 7 (4): 33479) s´han inclòs en els gèneres Felimare Ev. Marcus & Er. Marcus, 1967 (les espècies d´Hypselodoris) i Felimida Ev. Marcus, 1971 (les espècies del gènere Chromodoris).

Sinònims

Chromodoris coerulea (Risso, 1818)
Chromodoris messinensis Ihering, 1880
Doris caerulea Risso, 1826 (synonym)
Doris coerulea Risso, 1818
Doris gracilis Rapp, 1827
Doris pasini Vérany, 1846
Doris pulcherrima Cantraine, 1835
Doris schultzii Delle Chiaje, 1841
Doris tenera O. G. Costa
Doris villae Vérany, 1846
Doris villafranca Risso, 1818 (original)
Hypselodoris villafranca (Risso, 1818)
Hypselodoris gracilis (Rapp, 1827)

Descripció
Aquesta espècie de cromodòrid pot assolir una mida d’uns 30 mm de longitud, encara que s’han citat exemplars mediterranis de fins a 50 mm. El cos és allargat, estilitzat i de color blau fosc, però el més característic de l’espècie són les línies grogues presents al dors i flancs del cos. Entre aquestes línies grogues es troben una línia submarginal que voreja a tot el dors, una línia mig dorsal i 1-2 línies laterals a banda i banda d’aquesta que poden ser contínues, discontínues i unir-se o no entre elles. Les línies central i laterals s’uneixen per davant dels rinòfors, envoltant també la base dels rinòfors i de la beina branquial. Ortea et al. (1995) han estudiat la variabilitat cromàtica d’aquesta espècie i indiquen que, a major talla de l’animal, més complicació hi ha en el disseny de les línies grogues. Alguns exemplars de talla apreciable poden tenir el cos una mica despigmentat i de color blau clar. Al dors també sol haver taques allargades alineades de color blau turquesa entre les línies grogues submarginal i laterals. Els flancs del cos tenen també línies longitudinals grogues o blanques i taques blau turquesa allargades, com en el dors. Els rinòfors són de color blau fosc i tenen entre 15-18 laminetes els animals més grans. Les làmines dels rinòfors s’uneixen per la seva zona posterior formant una línia en ziga-zaga de color blanc. La brànquia està formada per 8-10 fulles branquials semitransparents i de color blau fosc però amb el raquis irisat de blanc. El peu és estret, de color blau, una mica més clar en la vora anterior. La boca disposa de dos palps labials curts.

Biologia
Aquesta és una espècie relativament freqüent durant gairebé tot l’any a tot tipus de substrats rocosos, des de la zona intermareal fins 30-40m de profunditat; així mateix s’ha capturat a uns 100 m de profunditat en caladors d’arrossegament comercial. També és comú en praderies de Posidonia oceanica (Templado, 1984). S’ha esmentat que s’alimenta de l’esponja Dysidea fragilis, de la qual obté la longifolina, un furanosesquiterpè que és la seva principal alomona defensiva; aquesta compost s’acumula en les seves glàndules del mantell (MDF’s), presents tant a la vora frontal del mantell, a l’altura dels rinòfors, com a la zona posterior de la brànquia (García-Gómez et al. 1991; Fontana et al. 1993; Àvila, 1993). La posta està formada per una cinta semitransparent enrotllada en una espiral d’una volta i mitja i que conté uns 400 ous ataronjats o groguencs d’unes 350 micres de diàmetre. El seu desenvolupament és directe, sense fase de larva velígera lliure (Gantés, 1962).

Etimologia

Villafranca. Dedicat a la població de Villefranche-sur-Mer, una ciutat francesa situada al departament dels Alps Marítims, a la regió de Provença-Alps-Costa Blava, seu d’una estació oceanogràfica dependent de la Universitat Pierre i Marie Curie que, sota la direcció del CNRS és la seu de tres laboratoris d’investigacions científiques (oceanografia, geociències marines i biologia cel·lular), en els quals treballen prop de 150 persones.

Distribució
Felimare villafranca és una espècie que es distribueix des de les costes atlàntiques de la Bretanya francesa, les costes atlàntiques del Marroc i per tota la Mediterrània, tant a la conca oriental com a l’occidental. A la Península Ibèrica ha estat trobada en totes les seves zones costaneres, a les Balears també. La seva absència de les Canàries, Madeira i les Açores possiblement es degui, com indiquen Ortea et al. (1995) al seu desenvolupament embrionari de tipus directe, sense fase larvària que pugui dispersar-se en vida planctònica. A les costes catalanes s’ha citat en nombroses localitats de la Costa Brava, també a Llavaneres, al port de Tarragona i al Port de l’Estany (Tarragona).

Cites georeferenciades conegudes de l´espècie: Felimare villafranca
Fonts:
: OBIS : GROC 2010-2011 : Enric Madrenas : João Pedro Silva : Bernard Picton : GBIF.ORG	: OPK : VIMAR : Manuel Ballesteros. : M@re Nostrum : Altres fonts : Marine Regions

Abundància

Mediterrània occidental:	★★☆☆☆
Mediterrània oriental:	★☆☆☆☆
Oceà Atlàntic:	★★☆☆☆

Mes

Aquesta gràfica mostra la probabilitat d´observació mensual de Felimare villafranca basada en els nostres propis registres.

Videos

Altres fotos

Bibliografia

Steve Long, 2006

Bibliography of Opisthobranchia 1554-2000

Gary McDonald, 2009

Bibliographia Nudibranchia

Més informació

Citeu aquest article com:

Ballesteros, M., Madrenas, E. & Pontes, M. (2023) "Felimare villafranca" a OPK-Opistobranquis. Publicat: 16/05/2012. Accedit: 02/06/2023. Disponible a (https://opistobranquis.info/ca/z7O5B)

Per poder copiar aquesta cita cliqueu el botó de la dreta.

Felimare villafranca